La cultura a Catalunya
El museu d'Aulenti
L'arquitecta va refer el MNAC amb poques ajudes, molts obstacles i sense suport polític propulsor
El museu dAulenti_MEDIA_1 /
La recent defunció de l'arquitecta italianaGae Aulentiha provocat diversos recordatoris en homenatge a la seva obra. Hi ha hagut dos homenatges que m'han semblat especialment emotius: el celebrat al Teatre alla Scala de Milà per evocar la seva gran feina en la renovació dels escenaris operístics d'Itàlia i, amb més modèstia, el que es concentrà al MNAC de Barcelona, un dels seus productes arquitectònics més reeixits. Davant del gran finestral obert a una de les perspectives més significatives de la Barcelona del s. XX, els elogis es dirigiren a la qualitat de la reforma del museu, tant en el simple discurs museogràfic com en l'habilitat de transformar un edifici eclèctic, de qualitat no gens significativa, que representava la incultura de l'època dePrimo de Rivera, però que s'havia convertit en una referència gairebé icònica que calia aprofitar com una oferta d'espai museístic.
LA SOLUCIÓ adoptada perAulentifou molt radical: deixar el testimoni del llenguatge original com un evolvent perifèric, només modificat per millorar els detalls acadèmics de l'eclecticisme, i construir a dins un itinerari museístic amb llenguatge i argument propis en una mena de diàleg, en el qual les intensitats o els desafinaments estan controlats com a matèria especialment artística. Tots vam agrair-li aquesta aportació a un tema tan freqüent com és la reutilització d'edificis antics. Però gairebé tothom va participar també en les referències que en podríem dir polítiques. Tothom va coincidir a subratllar queAulentiés la que va salvar i tirar endavant el Museu Nacional de Catalunya, per sobre de les inconveniències i les desatencions dels polítics d'aquell període i les picabaralles entre quadres enfrontats.
Aulentii el seu grup de col·laboradors van treballar 18 anys amb aquest projecte, sota quatre directors successius i no sé quants presidents -no sempre continuistes ni respectuosos. Van suportar polèmiques que, amb excuses tècniques i programàtiques, arribaven a ser batalles partidistes i aproximadament electorals. En recordo unes quantes: l'oposició -aparentment tècnica però políticament sectària- al projecte d'introduir aigua com a element paisatgístic en un sector del Saló Oval; l'escàndol del propòsit delMitjódeTàpies;les discussions sobre els límits cronològics de la col·lecció -on cada parer comportava la total modificació del projecte-;
la incertesa en els usos i el programa de la gran sala, que, al final, ha quedat inacabada; les batalles tècniques sobre la qualitat constructiva del vell edifici que avalaven el parer de no seguir la restauració i cedir el conjunt a la Fira de Mostres. I els interlocutors, en general -amb ben poques excepcions- no eren ni gaire il·lustrats ni gaire entusiastes i deixaven l'arquitecta en un absolut aïllament. Recordo, per exemple, una visita oficial a les obres durant les quals a un important membre de la Generalitat se li va escapar aquesta observació: «Sí. Aquí acabarem fent un edifici molt maco i molt car i, després, no sabrem que posar-hi a dins». El bon home no coneixia ni per referència les fabuloses col·leccions romàniques i gòtiques, la millor selecció de pintura catalana dels segles XIX i XX, les sèries d'arts decoratives del Gòtic al Modernisme, etc., etc., que la ciutat i el país havia acumulat durant anys i havia exposat en diverses circumstàncies. El polític que no viu en la cultura sempre va distret i ni tan sols s'aprofita de les lliçons d'altres èpoques més il·lustrades.
Moltes vegades el projecte va estar a punt d'anar-se'n en orris i sempre fouAulentila que va plantar cara i va saber pactar per anar tirant endavant. Moltes vegades veiem com mantenia la lluita de la continuïtat. Sense ella, el museu avui no existiria o estaria en unes altres condicions. Per això dèiem en aquesta reunió-recordatori al MNAC que els barcelonins li havíem d'agrair per damunt de tot
Notícies relacionades-tant o més que la qualitat dels resultats- l'esforç per fer realitat una operació que semblava impossible perquè mancava la decisió i el coneixement. Aquesta decisió i aquest coneixement els va aportarAulenti, amb un gest que hem de qualificar gairebé en les esferes del patriotisme.
en efecte, va ser un acte de patriotisme català aconseguir que es refés aquest gran museu amb ben poques ajudes i amb molts entrebancs, sense recolzament polític propulsor. QuanAulentivingué a inaugurar el MNAC feia poc que havia presidit la inauguració del Musée d'Orsay a París, amb tots els honors al costat deMiterrand. A Barcelona, en canvi, aguantà la cerimònia i la manca de respecte dels polítics més compromesos, atenent els capricis artístics i patrimonials d'algun burgés despectiu i atabalat. I això deu continuar perquè a l'homenatge del MNAC, l'únic polític assistent eraFerran Mascarell.I no hi havia cap representant de la direcció del museu! Arquitecte.
