VIATGE A L'ANTÀRTIDA (3)
Esperant la finestra
L’equip de rodatge i científics de la Universitat Autònoma de Madrid, registrant-se a l’hotel de Punta Arenas.
Després d'un viatge interminable, amb escales a París i Santiago de Xile, per fi arribem aPunta Arenas, última escala abans de fer elsalt a l'Antàrtida, amb més de 30 hores d'avió i aeroports a sobre. El més sorprenent és que bé que aguanta la Pepita,que no només no perd la calma sinó que manté un humor magnífic.
A l'arribar a Santiago, una anècdota reveladora: detenen la Pepita a l'aeroport per entrar una bossa de fruita seca i no declarar-la a la duana com a entrada d'aliments animals o vegetals. La cosa s'arregla al cap d'un parell d'hores de nervis no sense abans haver d'escoltar el sermó del duaner sobre la riquesa de la producció agrària xilena i sobre la importància d'evitar la "contaminació" de productes estrangers.
Passats els nervis, ens en riem d'aquesta situació tan absurda, encara que això nostre no va ser res comparat amb el que li va passar a un altre viatger del mateix avió a qui li van prendre el mapa de la Terra de Foc i l'Antàrtida perquè no incloïa la reivindicació xilena sobre tota la península Antàrtica, un tema delicat sobre el qual tornaré a parlar en següents capítols d'aquest bloc.
El cas és que la Pepita ja ni s'altera per aquests reflexos inquietants dels duaners. Vull creure que és fruit de l'emoció que li suscita el viatge, però també he donat prou voltes pel món per reconèixer ràpidament els bons viatgers, dotats de paciència i passió infinites. La Pepita és de les que segueixen demanant finestra als avions i hi enganxa la cara amb curiositat infantil per desxifrar els paisatges a vol d'ocell.
Un cop a Punta Arenas, ens trobem amb trescientífics de la Universitat Autònoma de Madrid, Eugenio Rico, Antonio Quesada i Ana Justel, esperant com nosaltres una finestra climatològica adequada per volar a l'illa del Rey Jorge. La ciutat xilena competeix amb l'argentina Ushuaia per ostentar la denominació molt turística de ciutat més austral del planeta,la "fi del món" com diu l'argentina en el seu cartell de benvinguda. Ahir a la nit vam anar a sopar a un restaurant popular de la ciutat i la conversa es va omplir de passió científica, la que professen els joves i els grans com la Pepita. Així, em van explicar les mil anècdotes de tantes campanyes antàrtiques viscudes en condicions de molta precarietat, em van explicar els nous reptes a què s'enfronta aquest curiós col·lectiu, que sovint anteposa la il·lusió per la seva feina a qualsevol tipus de confort, perquè els asseguro que passar-se 4 mesos en tendes de campanya recollint mostres de virus a l'aigua al campament Bayerns com fan ells no deu ser precisament fàcil.
Aquest matí se'ns ha unit també ladoctora Clara Morandeira, jove saragossana que es convertirà en la metge de la base. I mentre escric això ens acaben de confirmar que, per fi, s'ha obert la finestra: demà a les deu del matí, hora local (14.00 de diumenge a Barcelona), iniciem el gran salt. Si tot surt bé, en poques hores serem a l'illa del Rey Jorge, inundats de neu segons ens expliquen, esperant que ens reculli el vaixell científic, elmític 'Hespérides'. Quin gran moment per a tot el grup, però, sobretot, quin moment tan especial per a la Pepita...
