Els comptes de la vella

Abans sempre sortien bé els comptes de la vella. Sumant per aquí, restant per allà, fins i tot al dividir o multiplicar, el resultat sempre quadrava.

Alguns diran que aquest axioma es complia perquè es comptava amb rigor, s'ajustaven ordenadament els números i mai es perdia de vista la realitat per crua que fos.

Però és que ara, ni el rigor ni l'ordre i molt menys la realitat, ajuden la vella perquè surtin els seus comptes.

He anat a menjar a casa de la meva mare ("mi vieja", com diuen els argentins i dèiem nosaltres al barri quan érem petits, encara que a mi mai m'ha agradat aquesta expressió). Visitar-la a ella i passejar pels carrers on vaig créixer és una necessitat vital, que ajuda, i molt, a seguir amb els peus a prop del terra.

El menú a la casa on vaig néixer, com la casa mateixa, sempre és senzill però saborós. Ja se sap que com cuina una mare, un no cuinarà en la vida. En aquesta ocasió, apareixen uns filets acabats d'arribar de Salamanca.

Oferta del súper

"M'ha portat aquesta carn el teu cosí, perquè per cada quilo t'estalvies gairebé 20 euros. I és que s'ha de mirar tot, fill. L'altre dia, per una oferta de suavitzant em vaig estalviar sis euros comprant-ne quatre ampolles".

I així, com sempre passa en els últims mesos que sec a menjar amb la meva mare, l'economia domèstica s'apodera de la conversa. La seva  "calculadora mental" es posa en marxa i m'explica que aquest 2013 ve fort:puja la llum, l'aigua, el transport públic, se segueix pagant per recepta i ja anuncien que pujaran productes com l'oli, la llet, les hortalisses... Per no parlar de la pensió que "mai s'anava a retallar" però que tampoc s'ha mogut i que per més que s'estiri ja no arriba per a tot.

Els comptes clars: menys de 600 euros al mes per a una viuda a la qual les seves despeses li sumen més de 300.

Perquè a la perruqueria he decidit no renunciar, fill. No hi aniré cada setmana, però cada 15 dies, sí.

I els comptes de la vella es tornen demolidors. Ja no quadren. ¿Com es viu amb poc més de 200 euros mensuals? Ara entenc les passejades pels supermercats buscant les millors ofertes...

Salut i estalvis

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per sort la meva mare té salut (que diuen que és el primer), però també té uns estalvis als quals cada vegada recorre més i té dos fills que treballen (creuem els dits) encara que també té l'amor propi d'aquella generació que ha treballat 40 anys per treure els seus fills endavant sense demanar-los res a canvi.

Em prenc el cafè. Dos petons i una abraçada de comiat. La meva mare torna a la seva feina i jo torno a passejar pels carrers del barri, que avui més que posar-me els peus al terra me'ls fa sentir de ciment. Em trobo amb les veïnes de tota la vida, amb les mares dels meus amics de la infància, que em saluden sense perdre mai aquells somriures plens d'arrugues. I en aquell moment penso si els responsables de tota aquesta situació en què estem tenen mares que hagin renunciat a la seva perruqueria setmanal. Perquè si les tenen, han d'entendre que hi hagi molta gent que se'n recordi d'elles, ja que ells no ho fan.