VIATGE A L'ANTÀRTIDA (5)
Nit de Cap d'Any amb sol
Un pingüí, amb la base espanyola Joan Carles I, al fons. /
Per més que ho intento, no acabo d'acostumar-me a la vida amb 24 hores de llum diürna i encara menys a passar la nit de Cap d'Any com si fossin les cinc de la tarda. El raïm no té el mateix gust, i tampoc és el mateix passar les festes de Nadal al con sud, amb el Pare Noel a 35 graus a l'ombra. A l'Antàrtida, el bioritme es descontrola i no es veu mai el moment d'agafar el llit.
I més quan estàs en plena tempesta emocional com és el cas de la Pepita.Des que la zòdiac ens va desembarcar a labase Joan Carles I, portant el rodonet vestit sec més conegut com el 'teletubbi', he observat la Pepita una mica taciturna. I tot malgrat la meravellosa rebuda que ens ha dispensat l'equip comandat pel cap de la base,Jordi Felipe. Tots eren conscients que estaven acollint la fundadora, la història viva de la investigació antàrtica espanyola.
Per tant, així que hem arribat, ens hem posat mans a l'obra i, després d'acomodar-nos al barracó que ens serveix d'habitatge, hem començat els rodatges. La primera sorpresa per a la Pepita ha estat descobrir tots els canvis que s'han anat operant a la base al llarg d'aquests gairebé 20 anys transcorreguts des que la va abandonar per última vegada, i recórrer l'edifici totalment buit destinat a convertir-se, se suposa, algun dia, en una base extramoderna. El que és frustrant és veure que la gent segueix vivint en barracons, encara que molt més ben dotats que en la seva època, tenint davant un 'palau' inacabat per culpa de les retallades.
D'altra banda, així que va baixar de la zòdiac, la Pepita es va posar a buscar, sense trobar-la, la roca amb una placa commemorativa de la gesta dels pioners,Ballester, Julià, Castellví, Rovira.Buscava i intentava reconèixer racons del que havia estat la seva llar durant tants anys, ara definitivament modificats per les noves instal·lacions. Quan finalment la va trobar, a la Pepita se li va posar en marxa la màquina dels records, sense abandonar, no obstant, la seva cara circumspecta i la seva mirada llunyana.
El problema, a més, és que la roca en qüestió està atentament guardada per una parella d'aus antàrtiques amb molta mala llet, elsxatracs, que no dubten a llançar-se amenaçant amb el bec contra qualsevol que s'atreveixi a acostar-se al niu, que és precisament damunt de la placa. L'endemà, la Pepita ens va portar a recórrer els punts cardinals del seu paisatge emocional: la impressionantbadia de Johnson i la seva glacera en permanent evolució, els elefants marins, i elpic Radio i les seves vistes sobre tota la badia sud de l'illa Livingstone. Parlo molt amb la Pepita. He decidit esprémer l'oportunitat que m'ha brindat la deessa Fortuna de recórrer l'Antàrtida amb una de les principals especialistes mundials en el tema. L'observo des de fa dies. Aquest matí, per fi, ha començat a recuperar la seva vitalitat exuberant. M'ha costat, però finalment he aconseguit desentranyar la causa del seu silenciós llanguiment:nostàlgia.
