La roda
La història no es pot precipitar
«La història no té vida si no li fas un lloc a la teva consciència; és un pes que cap persona lliure pot ser obligada a carregar». Paraules deJ.M. CoetzeaDiari d'un mal any, que venen a tomb ara que comença una nova legislatura i que la duresa del dia a dia obligarà a desmuntar el decorat que els aduladors d'Artur Masvan bastir, convençuts que el timoner ens estava acostant Ítaca a tocar de rems. Van dir-li tant i amb tal calibre èpic que estava fent història, que tots plegats van ser víctimes d'un miratge en comptes d'artífexs d'un miracle.
Està vist que la història s'escriu a poc a poc i que li hem d'anar fent un lloc a les nostres consciències perquè adquireixi vida. Ho farem lliurement, prenent les decisions a què tinguem dret i reclamant que ens les respectin; de la mateixa manera que ens haurem de comprometre a respectar-les. Si volem que el procés sigui radicalment democràtic haurem de començar per emmordassar els que han adoptat amb massa ardor l'argot bèl·lic, en substitució del polític, tant dins de Catalunya com a Espanya. Acusar suposats «traïdors antipatriotes», clamar pel bon cop de falç i la fúria que faci tremolar l'enemic... tot això deixem-ho per al simbolisme dels himnes, i centrem-nos en les urgències quotidianes dels nostres conciutadans i a assegurar el rigor irrefutable i la fortalesa dels arguments.
Fa dos anys, Artur Mas sortia al balcó del palau de la Generalitat dissimulant amb prou feines l'eufòria per «haver tornat a casa». Fa quinze dies, en canvi, s'esforçava a somriure en la gravetat del moment, enmig d'una tempesta, en bona mesura precipitada pel mateix miratge. Heus aquí el president agafat de nou al timó d'una nau que governa amb més pressió i menys llibertat. Més conscient que mai que quan es pretén precipitar-la, la història també es pot convertir en un precipici.
