Parlant la gent s'entén

Senyor, no sé si ho recordarà. Era desembre de 2003 i ha plogut bastant des d'aleshores. Tots ens hem fet més grans, i vostè ja ha superat amb escreix l'edat per a la jubilació en qualsevol professió normal. És clar que la seva no és una professió normal. No hi ha oposicions, no hi ha moment per jubilar-se, no hi ha elecció democràtica per arribar-hi... En aquell moment, vaig retre-li visita per tal de comunicar-li que el Parlament de Catalunya havia escollit nou president de la Generalitat. Complíem els formalismes previstos a la llei. En 10 anys les coses han canviat tant que la meva successora ja li ho ha comunicat per correu electrònic, no sé si en una mostra clara d'avenç tecnològic i simplificació administrativa o bé com a mostra de les fredes relacions que avui vostè, com a màxima representació de l'Estat, manté amb Catalunya.

RecordO la conversa que vam tenir, entre altres coses perquè, siguem sincers, ni vostè ni jo teníem massa cosa a dir-nos. Però el protocol manava, i és clar, calia omplir els minuts de rigor que tocava per aparentar la màxima normalitat. Recordem també el context, la situació a Espanya era asfixiant, amb majoria absoluta del PP iAznarde president del Govern. El cert és que després de lliurar-li el decret de nomenament, tocava un moment de pretesa intimitat. Em va convidar a entrar a una sala i recordo els llargs segons que van passar des que vam seure fins que vam articular les primeres paraules. La qüestió era que ni vostè ni jo sabíem què dir, perquè de fet, si érem coherents amb nosaltres mateixos, poca cosa teníem a dir-nos. Llavors va ser quan li vaig comentar: «Ja ho veu, senyor, un republicà convençut com jo, ha de trencar el gel d'aquesta conversa amb l'exponent més clar de la Monarquia!». I llavors vostè va llençar la famosa frase que va fer fortuna arreu: «I és que parlant la gent s'entén». La història posterior és prou coneguda. Quan vaig sortir de la visita oficial, els mitjans van agafar la frase i la van interpretar per tot arreu on podia ser interpretada. Fins i tot ERC en va fer eslògan en unes eleccions molt complicades, les del 2004, on, de nou, havia estat criminalitzada de manera injusta.

Explico tot això perquè l'altre dia, arran de l'entrevista a TVE amb motiu dels seus 75 anys, em va tornar al cap aquella escena, i sobretot la famosa frase, «parlant la gent s'entén». És cert que en 10 anys han canviat moltes coses en la societat catalana, i també en l'espanyola, però la llavor del conflicte, que vostè es nega a admetre, ve de molt lluny, dels seus avantpassats per ser precisos, i no és un caprici del moment, ni tan sols només conseqüència de la crisi econòmica que ens afecta. És cert que a Catalunya hi ha més independentistes, i que les raons que això passi són diverses: des de la crisi econòmica, i l'espoli fiscal que pateix Catalunya, fins a la persecució del català com a llengua normal d'aquest país, passant per elements tan variats com la manca de sensibilitat i comprensió de la política espanyola en relació amb Catalunya, el mal tracte permanent amb les inversions i les infraestructures que s'havien de fer en aquest país, o les amenaces constants i la incomprensió envers una realitat que existeix, i que no és nova.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vostè hauria d'estar preocupat pels motius que han portat a aquesta situació, l'hauria de preocupar per què una part del seu poble, i sobretot dels seus representants polítics, han permès que s'arribés a criminalitzar i a crear una imatge falsa d'una de les parts d'aquest poble que vostè diu representar. Fixi's, Catalunya, probablement, és de les nacions més solidàries del món. Ho som amb la pobresa que tenim a casa, perquè en tenim i molta, ho som amb l'Estat espanyol, ho som amb les causes més nobles i diverses repartides arreu del planeta. I resulta que a Espanya hi ha la consciència que som garrepes, i que tot ho volem només per a nosaltres. És la mateixa brama que corre en relació amb el català. Sembla que parlem català per fotre el veí. I no, només el parlem perquè és la nostra llengua, i la llengua, i vostè això ho sap bé, és l'ànima d'un poble.

«Parlant la gent s'entén», em vàreu dir una vegada. I deu ser cert. ¿Parlem, doncs, de com organitzem el futur? ¿Parlem de com hem de trobar una sortida democràtica al conflicte (una altra cosa em sembla senzillament impossible en ple segle XXI)? Perquè, li agradi o no, ara ja estem en la fase de conflicte. Per sort, pacífic, i que així sigui sempre, però conflicte, i greu, al capdavall. Potser sí que toca parlar, però precisament de com ho hem de fer perquè puguem continuar sent amics i veïns respectats, després de 300 anys d'unió per la força. Expresident del Parlament.