VIATGE A L'ANTÀRTIDA (9)
La base de la Base
Pepita Castellví, xerrant amb un ’barbijo’ o pingüí de cara blanca. /
L'Antàrtida és una aventura humana. Ho acaba de dir el comandant de la base Gabriel de Castilla,Alvaro Kromer, en un emotiu comiat aPepita Castellví, aJerónimo López i a algunes de les vaques sagrades de la ciència amb qui estem compartint la base aquests dies.
Sempre he dit que la millor part de la meva feina de documentalista és la de poder submergir-me com una esponja en mons desconeguts i amarar-me de coneixements i experiències de vida alienes.
Des que he arribat a l'Antàrtida intento desxifrar el funcionament d'aquesta complexa fauna humana composta percientífics, militarsitècnics especialistes en comunicacions, motors, cuina, navegació o qualssevol de les funcions necessàries per mantenir operatives les dues bases espanyoles i els diversos campaments repartits per l'Antàrtida, tot plegat amb una nodrida i decisiva presència catalana, per cert.
En el viatge d'anada vam deixar tres científics al campament Bayers de l'illa Livingston: mesos dormint en tendes de campanya, sense dutxa, i ingerint menjar liofilitzat, aguantant un fred i una humitat espantosos per recollir un dia rere l'altremostres bacteriològiquesa l'aigua, per cert sense guants, per no perdre sensibilitat. És només un exemple entre tants altres. En cada base per on hem passat, un mateix esperit passat pel tamís de la idiosincràsia de cada país.
Esforç i passió
La vida antàrtica no és fàcil per a ningú, per més que hagin millorat les condicions i les comunicacions. QuanAntoni Ballester, Pepita Castellvíi els seus companys van acampar aquí en els anys 80 no hi havia pràcticament de res. Ara hi ha telèfons i en alguns llocs internet, però el fred i la distància segueixen sent els mateixos.
Desconec lautilitat real d'aquestes investigacions, moltes relacionades amb el canvi climàtic, però no tinc cap dubte que darrere d'aquest esforç hi ha moltapassió i també, és clar, un sentit de l'aventura que unifica perfils humans tan diferents entre si. Per a molts, a més, el convenciment de ser simples peons d'interessos geoestratègics o d'una operació de prestigi internacional dels seus respectius països. Tot i això, tot i les retallades salvatges en els pressupostos científics, que a molts els pinten un futur ple d'incerteses, la conclusió és que el sistema segueix avançant i, segons m'expliquen, segueix gaudint d'un considerable prestigi en el concert internacional.
La nostra petita aventura de rodatge s'acosta a la seva fi, no sense abans haver visitat una gegantina pingüinera de l'illa volcànicaDecepción, amb més de 30.000 parelles i encara més cries. Aquests animals són una font de sorpresas. No només el seu sentit de l'organització, el seu codi de circulació per carrils sinó sobretot el seu igualitarisme de gènere. L'única manera de saber si és mascle o femella és a través d'una analítica i en qualsevol cas tots dos comparteixen totes les funcions d'incubació i cria dels pollets. No m'estranya que Petita Castellví estigui tan fascinada amb ells.
Demà, el nostre últim dia a la base i després... a travessar elpas de Drake, en què xoquen dos oceans i que alimenta no poques llegendes entre els que el travessen habitualment.
Seguirem informant, si les comunicacions ho permeten, és clar. Aquí a l'Antàrtida res no és mai segur.
