VIATGE A L'ANTÀRTIDA (I 13)
Paradisos perduts
"A l'Antàrtida es viu en una bombolla en què alguns dels punts cardinals del nostre univers queden en suspens"
La tripulació de l’’Hespérides’ i l’equip de rodatge del documental sobre l’Antàrtida visiten la base argentina Primavera. /
La localitat argentina d'Ushuaia, la ciutat més austral del planeta, amb permís del petit port militar xilè dePuerto Williams, ha estat el punt final del nostre viatge. És el moment de rebobinar la memòria i de recapitular l'allau de vivències i trobades que ha suposat aquest viatge antàrtic, i també és el moment de reprendre contacte amb la realitat, després d'aquest passeig per un dels llocs més màgics del globus. I ho és per diferents raons.
Poc dessprés de desembarcar de l''Hespérides',Pepita Castellví ha fet un comentari que m'ha fet pensar molt: "Recordeu que aquí s'utilitzen elsdiners", ha dit a l'abandonar el moll d'atracada i tornar a veure cotxes, botigues i gent passejant. "I a més hi ha nit", he afegit jo.
Efectivament, a l'Antàrtida es viu en una bombolla en què alguns dels punts cardinals del nostre univers queden en suspens. No hi ha amos, no hi ha territorialitat i impera la solidaritat per sobre de qualsevol diferència. La preservació ecològica és l'única llei, i científics, tècnics i militars viuen en una espècie de simbiosi on els objectius suprems són la ciència i el coneixement. Ni més ni menys. Dit així, sembla massa bonic i en aquest món cruel res és gratis.
Òbviament que tot aquest esforç té un cost important per a l'erari i els sistemes de ciència de cada país i que a més molt del coneixement adquirit és cobejat i sovint finançat per les grans corporacions. Sabem que alguns països són aquí únicament per interès geopolític, com sabem per Yves Lacoste que la geografia pot acabar sent una arma de guerra. Però no és menys cert que elTractat Antàrticgaranteix que fins al 2047 es mantindrà l'actual 'statu quo'.
La memòria del planeta
L'esperança és que, llavors, tot el món hagi entès la joia que té a les seves mans, que aquest sigui el gran laboratori decooperació científica internacional, l'últim reducte per a la utopia. Aquí es troba la resposta a moltes grans preguntes, en el gel està atrapada la memòria del planeta. Aquí s'estudia el forat de la capa d'ozó, l'escalfament global o la dinàmica de plaques tectòniques. Els estudis sobre el'permafrost' es traslladen directament a la missió enMart. De tot això n'hem estat parlant aquests dies.
A mi, que als meus anys començo a estar viatjat i a tenir experiència, cada vegada em costa més emocionar-me amb paisatges i llocs. Em semblen cada vegada més intercanviables. L'Antàrtida no. És diferent. El més bell que he vist.
No puc fer més que mostrar el meu agraïment a tots els que han fet possible l'èxit d'aquest viatge. AMiguel Ángel Ojeda, 'Micky', coodinador de la campanya, i als responsables delCSIC i delComitè Polar. A tot l'equip de labase Juan Carlos I, comandat perJordi Felipe. Gràcies, Iñaki iArkaitz, pel viatge en moto de neu per laglacera de Livingston, a tot el destacament militar que manté la base Gabriel de Castilla i al seu comandant ÁlvaroKroner, que a més ens va guiar per les escarpades muntanyes de l'illa Decepción. A tots els tècnics de laUTM que fan que la màquines funcionin, als científics que solapen amb una passió sense límits les carències i dificultats, a la tripulació de l''Hespérides'i al comandantJaime Cervera (quantes hores passades al pont ambJerónimo López parlant del que és diví i el que és humà). Gràcies a l'equip de suport,Gema Val, Roberto Figueroa i Cristina López a Barcelona. Gràcies aHans Hansen, Marc Casademunt, l'equip de rodatge, per aguantar el ritme incessant de treball, els meus dubtes i els meus canvis de guió d'última hora. Però sobretot, aPepita Castellví per haver acceptat obrir el seu paradís perdut quan ja l'havia tancat. Pepita, ets una estupenda companya de viatge, sempre de bon humor, compartint barracons austers, fred i jornades maratonianes amb tots nosaltres sense ni una queixa. A tots vosaltres, el meu agraïment sincer per haver fet fàcil el que era difícil.
Aquest projecte va començar gairebé com una intuïció. Espero haver estat capaç de traslladar amb aquest bloc, que aquí s'acaba, la intensitat de l'aventura viscuda. Serà un bon auguri per a lapel·lícula...
Tots tenim llocs que recordem des de la nostàlgia més profunda. Ara ja sé per què a la Pepita i aAntoni Ballester se'ls omplen els ulls de llàgrimes cada vegada que parlen de l'Antàrtida.
