EL FUTUR DE L'AUTOGOVERN
¿Independència?: entre l'ensarronada i la insolidaritat
"El reconeixement del dret d'autodeterminació té lloc, en plena dinàmica anticolonialista, entre el 1960 i el 1966, davant la necessitat de resoldre la situació dels pobles colonitzats"
Primera reunió al Parlament sobre el dret a decidir /
El Govern deCiU, amb el suport d'Esquerra Republicana, han formulat una'Declaració de sobirania del poble català' que pretén ser l'inici del procés conduent a consultar el poble de Catalunya, com a nació que és, sobre la manera de la seva futura integració a Espanya o la secessió i a les institucions de l'Estat espanyol. Sorprèn que un Govern, representant d'una evident minoria social, que impulsa un procés amb aquest objectiu, lluny de mantenir una exigible neutralitat política, ja plantegi els termes de la consulta i la resposta per la qual opta, amb una notòria falta d'equitat i de respecte a la ciutadania que, s'escaigués, seria cridada a aquesta consulta.
Així, atribueix alParlament de Catalunya, en cas que la declaració fos aprovada, "declarar lasobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic" i "fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou Estat...". Resulta impossible acceptar, perquè són posicions incompatibles, que des d'aquest punt de partida es pugui afirmar a continuació que aquest procés "serà escrupolosament democràtic". És fals, i és una de les perversions més greus d'aquesta declaració.
Cap referència a Espanya
Com és, igualment irritant i injust, que si bé l'apartat 5 de la declaració es refereix a "Europa" --després a la Unió Europea-- s'ometi tota referència a Espanya --a la qual Catalunya ha estat vinculada fa centenars d'anys-- i, en el seu lloc, es faci referència a l'"Estat espanyol" com a subjecte de negociacions, al mateix nivell que les institucions europees o la comunitat internacional, quan la continuïtat o no dels llaços de Catalunya amb Espanya és, en definitiva, el nucli del debat i l'objectiu fonamental de la suposadaconsulta. Almenys, així ho entenem els denominats a l'Estatut "ciutadans espanyols" i, sobretot, els ciutadans d'aquesta Espanya que, indignament, s'amaga.
El document és, com ja analitzarem, una suma de serioses contradiccions amb el marc constitucional democràtic vigent. Cosa que és de summa gravetat i el desqualifica per si mateix. Però avui volem ressaltar un gravíssim error històric. La declaració pretén fundar el"dret a decidir"del poble català en el "dret d'autodeterminació dels pobles". Però no hi ha res més lluny de la realitat i la veritat històrica. En efecte, en la comunitat internacional s'ha reconegut el "dret a la lliure determinació dels pobles", però no a l'"autodeterminació". Però té lloc en un context internacional, en un moment històric i respecte d'uns pobles, completament diferent de l'actual.
Dinàmica anticolonialista
El reconeixement d'aquest dret té lloc, en plena dinàmica anticolonialista, entre el 1960 i el 1966. És a dir, davant la necessitat de resoldre la situació dels pobles sotmesos a ladominació colonial per les potències occidentals, gairebé totes vencedores en la segona guerra mundial. És a aquests pobles a qui es reconeix el dret a constituir un Estat independent de les respectivesmetròpolis per superar definidament la submissió en què vivien. Reconeixement que va associat al reconeixement dels drets humans als fins aleshores súbdits d'aquests pobles i, paral·lelament, al dret al desenvolupament i la recuperació dels seus recursos naturals.
Tot plegat dóna lloc a la resolució 1514 de l'Assemblea General de les Nacions Unides, de 14 de desembre de 1960, anomenada 'Carta magna de la descolonització'. Per aquesta raó, la resolució parteix del reconeixement "de l'apassionat desig de llibertat que alberguen tots els pobles dependents i el paper decisiu d'aquests pobles en la consecució de la seva independència". I el text de la resolució és clar i contundent. Per raó de "la subjecció de pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangera...", se'ls reconeix "el dret de lliure determinació" per tal que "els pobles dependents puguin exercir pacíficament i lliurement el seu dret a la independència...". Ja posteriorment, en els pactes de Nova York del 1966, en ple desenvolupament de la descolonització, es torna a reconèixer en l'article primer de tots dos que "tots els pobles tenen el dret de lliure determinació". Però, això sí, partint de l'"ideal de l'ésser humà lliure, en el gaudi de les llibertats civils i polítiques i alliberat del temor i de la misèria...". L'abast jurídic d'aquest principi ha estat analitzat pel Tribunal Internacional de Justícia respecte al Sàhara Occidental (1975) i el Timor Oriental (1995).
Notícies relacionadesÉs evident que només des de la manipulació o la ignorància, o les dues coses alhora, es poden invocar aquells precedents --són els fonaments del dret a decidir-- per reivindicar la pretesaindependència de Catalunya al segle XXI, en un país desenvolupat i modern en què els seus membres disfruten de tots els drets i llibertats, civils i econòmics, reconeguts a la Constitució espanyola i l'Estatut vigent. Bé, tret dels que han estat greument limitats per les polítiques conservadores dels Governs, complementaris en el que és substancial, del PP i de CiU.
