ELS ESCÀNDOLS DE CORRUPCIÓ
I si juguem a la rebel·lió organitzada
"Encara no s'ha estructurat una resposta ciutadana al marge de les respostes heroiques grupals"
Totes lesrevolucions modernes s'assenten en la dislèxia entre les injustícies cap als ciutadans i la impunitat dels dirigents. En èpoques de crisi i escassetat, les desigualtats són més insuportables. Retallades, desocupació, tancament d'urgències; i mentrestant es coneixen detalls de la corrupció insuportable entre la classe dirigent.
Luis Bárcenasté agafatRajoy per on més mla li fa. El president diu que s'ha de donar una impressió d'honradesa, però no s'esforça per exigir-la perquè el que compta per a ell és el que sembla; no el que és. Vol que passi la marea per no posar dics.
Lesxarxes socialssón la versió moderna de les antigues reunions clandestines. Tot se sap en temps real i la catarsi no es redueix a la denúncia; la indignació és acumulativa fins que els vasos comunicants desborden el sistema. I la revolució tecnològica no ha fet més que començar. Controlar mitjans de comunicació no blinda contra el coneixement del que passa. Cadascú, en certa manera, és el corresponsal d'un univers d'injustícies. Es pot comprar un diari o controlar una televisió; impossible intervenir els cibernautes. Cada ciutadà és el consell d'administració dels seus instruments socials.
Urdangarin, Bárcenas, Ignacio González i Baltar són només la punta de l'iceberg d'una història interminable que no promou cap més reacció entre els responsables polítics que les bravates. A Rajoy no li tremola la mà, però per no fer res.Cospedal parla de "veles" i "pals", i mira cap a un altre costat.
La nostra classe dirigent és especialment ludòpata. Arrisquen fins a l'última fitxa en l'aposta impossible que la ciutadania no explotarà. La llei de l''omertà' es trenca quan qui té la justícia agafant-lo pel coll deixa anar al davant els seus còmplices i encobridors.
Les enquestes són tossudes: Rajoy s'enfonsa en la desconfiança i la desafecció i elPSOE no remunta. En la física política els buits es cobreixen amb forces fins i tot desconegudes. La indignació té fases consecutives. De la depressió i la por a l'explosió reivindicativa. Falten detonadors, però la guspira està preparada. Si no reaccionen amb contundència els partits d'esquerra i els sindicats, fent catarsi en les seves pròpies files per legitimar les seves denúncies dels adversaris, seran superats per la marea social.
Una revolució sense lideratge no té resultats institucionals. I perquè es depuri una societat dominada per la corrupció fa falta una marea estructurada que aixequi nous dics en la vida pública.
De moment les xarxes socials tenen la pressió desbordada. Encara no s'ha estructurat una resposta ciutadana al marge de les respostes heroiques grupals. Ahir van ser els miners, després els mestres i ara els metges. Els jubilats es rebel·len també contra el tancament de les urgències. I fins i tot la justícia deté l'euro per recepta i el tancament de serveis mèdics essencials. La salut pública insisteix a convertir-se en negocis per als amics del poder. ¿Per què no se sincronitzen totes les protestes?
La pregunta que encara no té resposta és la del detonador de l'explosió. Lacorrupció, elsdesnonaments i lamisèria són els component químics de la metxa. ¿Algú s'ofereix per encendre-la?
