Immoralitat i crisi institucional

Interessants les declaracions de la gran actriuLola Herreraa TVE, en el reportatge emès fa uns dies sobre la generació del reiJoan Carles,amb motiu dels 75 anys del Monarca. Preguntada sobre com veia la situació social,Lola He­rreralamentava que tots els avanços sociopolítics que s'havien aconseguit s'estaven evaporant i que ningú imaginava que en tan poc temps perdríem tot el que havíem construït.

No sé si quan aquesta dama de l'escena feia les seves declaracions devia estar pensant en la magistral obraL'avar,deMolière,en què va interpretar ja fa uns quants anys un dels papers principals, perquè es tracta d'una història que reflecteix la part més sòrdida i roïna de l'avarícia, de l'ambició i del poder egoista de l'ésser humà.

I d'això estem parlant. ¿O no és la crisi econòmica que patim una obra mestra d'ambició esbojarrada, de mesquinesa, de cobdícia i d'engany per personatges poderosos que mouen els fils de la societat? Aquesta crisi ha arribat a un extrem que ha fet trontollar també algun dels pilars bàsics de la democràcia, com és el de la classe política. L'atur i els problemes econòmics són, ara com ara, la principal preocupació dels ciutadans, però, com era d'esperar, la seva indignació, davant una falta de resposta efectiva a l'actual situació i a una atmosfera d'immoralitat pública i privada irrespirable, s'ha girat contra aquesta classe política, escalant de la nit al dia, gairebé del no res, al tercer lloc dels desassossecs ciutadans.

Lamento generalitzar, perquè hi ha nombrosos polítics a qui respecto pel seu compromís i honradesa i estan pagant injustament les ires ciutadanes, però la classe política majoritària, com a tal, s'ha adormit tocant la lira en un pur exercici d'onanisme. Es devia creure intocable, sabedora que és un pilar imprescindible en el funcionament d'una democràcia moderna. I és veritat. Però tan veritat com que una democràcia exemplar requereix i necessita polítics capaços i exemplars. Una democràcia no es corrompper se,sinó pels seus actors principals.

I així, amb el pas dels anys s'ha anat configurant entre els principals partits una classe política disfuncional, que alguns politòlegs qualifiquen ja com a «classe extractiva»: partits de masses dirigits en la pràctica per petites oligarquies, amb un poder desmesurat que cristal·litza en unes xarxes clientelars, que miren sobretot per ells i no pels interessos generals. No és estrany que, en els últims mesos, diferents estudis demoscòpics hagin publicat amb preocupació el canvi de l'estat d'ànim i de valors de la ciutadania sobre el funcionament i la viabilitat del sistema.

¿Per què no haurien de qüestionar els ciutadans corrents el sistema institucional-polític-econòmic-social, quan senten que per a ells i només per a ells, els revessos bufen en forma d'atur desbocat, d'empobriment, de por, de retallades socials? ¿Com han de confiar els joves, que representen el pas següent en la societat, en un sistema quan el 52% d'aquest col·lectiu no troba feina i el seu futur és incert i negre? En fi, ¿per què no haurien de posar en dubte un sistema quan, a més, dia a dia emergeix en l'esfera pública i en altres àmbits acomodats de l'esfera privada un aire dens d'indecència, protagonitzat per aquells que més han de mostrar la seva exemplaritat i que per la seva imperícia, ineficàcia o deshonestedat estan provocant la necrosi social?

Si hem arribat a aquesta situació de decadència i crisi institucional, la responsabilitat principal correspon a la classe política. És a ella a qui li toca vetllar per la bona salut del sistema democràtic, en tots els seus àmbits: en el seu propi, en l'econòmic, en el financer, en el social¿ Són els polítics els que poden i han de prendre les mesures executives i legislatives oportunes i posar a disposició de la justícia els recursos necessaris perquè el sistema no esclati i els ciutadans segueixin confiant-hi. Però davant la indolència que han demostrat estan obligats ja a entonar amb valentia un mea culpa davant la societat a la qual han desmoralitzat i sotmetre's a una regeneració de comportaments d'una forma sincera i demostrable¿ peti qui peti.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hem viscut al nostre país una de les etapes d'estabilitat democràtica, llibertat i progrés més pròsperes de la nostra història, amb l'esperit de tolerància i respecte com a testimoni. Per això s'ha de frenar la seva descomposició i entre tots, amb una classe política decent en primera fila, hem de posar-la en valor i no renunciar-hi. Tant de bo siguem capaços de consolidar uns fonaments democràtics perdurables, a semblança d'altres països europeus, i no tornem al teixir i desteixir de la nostra història.

El problema no és el model democràtic. No hi ha millor règim que el que està assentat en la sobirania popular i en una acció política i social moralitzants basades en l'Estat de Dret. Però aquest model exigeix una gestió exemplar que netegi d'una vegada l'actual atmosfera d'immoralitat pública i privada que ens asfixia.