EL FUTUR DE LA UE
Sobre Alemanya i França. I sobre Mali i Europa
"Qui vulgui contribuir a unificar Europa i fer-la sortir del seu actual atzucac no ho podrà fer només amb raonaments econòmics ni amb superàvits comercials. A més, necessita ànima"
Són quatre temes molt correlacionats. Avui no els podem tractar a fons tots quatre. Hi continuarem la setmana que ve.
Alemanya. Els qui segueixen aquests editorials saben que en general han aprovat més del que se sol fer a casa nostra la política alemanya referent a la crisi europea. És a dir, han defensat en bona part la política d'austeritat. En bona part vol dir no del tot, ni ben bé com es fa. La forma, que de vegades resulta massa imperativa, caldria que fos més equilibrada. Però un canvi de l'actitud, de la mentalitat i de la política que havien imperat a Europa, especialment als països del sud (inclosa França), era del tot necessari.
Calia que Europa s'adonés que està perdent una guerra. I de fet diverses guerres. La de la seva productivitat i la seva competitivitat (i per tant del seu pes econòmic). I això no només en el que és immediat sinó en termes de futur. De futur llarg, per molt de temps. D'una manera potser irreversible.
Un model en perill
Unaderrota que significaria una ferida greu, potser molt greu, del que se'n pot dir el «model europeu». Que és un model econòmic, polític i social, i també d'estil de vida que sens dubte és encara el millor del món. En el sentit de capacitat de crear riquesa i de repartir-la, i de crear bones condicions de vida, de donar seguretat a la gent, els ajuts per a l'atur, les pensions, serveis socials i un etcètera molt llarg. O bé una sensibilitat mediambiental, de vegades potser excessiva, però necessària. Una preocupació per la igualtat de gènere. I un llarg etcètera. Tot això podria arribar a estar en perill si la crisi europea 'econòmica i moral' no s'atura. I la manera de fer-ho no és només a l'estil germànic, però segur que no és a l'estil grec. O espanyol.
Podríem dir que Europa ha perdut una guerra (o pot ser que si no rectifica pot estar a punt de perdre-la). I què ha de fer un país quan s'adona que està a punt de perdre una guerra? Reaccionar, sens dubte. Esmenar la conducta. Ràpidament, i de vegades dolorosament. Amb esforç i sacrifici molt grans. Això és així en la guerra, en la política, en les empreses, en l'economia familiar i en la d'un Estat. També en l'economia d'Europa. I actuant amb rigor, amb el sacrifici que calgui, amb disciplina... Per anar bé també amb intel·ligència. I fent entendre a tothom que s'està a punt de perdre la guerra. I que si es perd, les conseqüències seran molt greus.
Quan el perill és gran cal unir forces i estructurar bé el comanament. En el cas d'Europa també cal fer-ho. Cal un comanament democràtic però no feble.
Retallades de sobirania
Forçosament hi haurà d'haver reforçament d'alguns òrgans. I de certes normes. Que, per exemple, en el cas d'Europa poden significar retallades del poder sobirà dels estats.
Traslladem això a alguns aspectes concrets del moment actual europeu. És del tot necessari que urgentment el govern econòmic de la Unió Europea es reforci. En part ja s'ha fet. Brussel·les ha obligat a prendre decisions que infringeixen la sobirania dels estats en un tema tan substancial com són els pressupostos. Això era inimaginable fa molt poc.
I qui les pren? Les pren Brussel'les, a través d'òrgans col·legiats, però és inqüestionable que Alemanya hi juga un paper molt principal (no únic, però molt principal). I és així perquè és l'únic país, o quasi, que pot assumir la responsabilitat política i financera de la situació actual. Es pot discutir si ho fan bé o no. Però no és culpa seva que sigui l'únic país que ho pot fer. Els altres no fan el pes o estan en situació molt crítica. Algú ha d'agafar el timó, altrament anirem a petar a les roques.
Ànima per sortir de l'atzucac
Fora bo que Alemanya estigués més acompanyada? Sí. Però aquest altre país per anar bé, en primer lloc, hauria de ser França. I França no ho vol o no pot. No pot perquè ella mateixa pateix una crisi seriosa. Fa ja molts anys que està en una situació d'allò que els francesos en diuenmorosité, és a dir, de no anar endavant ni endarrere. O, com ells mateixos diuen, dedéclin, de declivi. No gaire accentuat, però que ja fa temps que dura. I que en tot cas no li permet passar al davant, ni assumir la responsabilitat de la situació. A més, França té l'inconvenient de ser molt reticent a cedir sobiranisme. Per exemple, li costa molt acceptar un sostre de despesa pressupostària imposat per Brussel·les. Cosa del tot necessària per a fer una política europea coherent i avançar cap a la unitat política. I que molts països europeus 'també Alemanya' acceptarien. De fet Alemanya ho proposa.
Tornant a Alemanya cal dir que hauria de trobar la manera de combinar el seu gran pes econòmic a Europa --i en bona part, per tant, polític-- amb una manera d'exercir-lo menys unidimensional. Alemanya no ha estat només el país del marc o de la gran indústria, o el primer exportador del món, o el que té més superàvit. Alemanya ha estat sempre el país de Kant i de Leibliz, de Goethe i de Beethoven, de Humboldt i d'Einstein. Ha estat un país de cultura i d'art. Qui vulgui contribuir a unificar Europa i a fer-la sortir del seu actual atzucac no ho podrà fer només amb raonaments econòmics ni amb superàvits comercials. A més cal ànima. I Alemanya, com molts països d'Europa, n'hi pot posar. N'hi ha de posar més. I cal que tingui méscompanyia.
Imperi carolingi
I una companyia molt principal que ha de ser França. La Unió Europea ve a ser una versió actual de l'imperi Carolingi. Si això fa tuf de romanticisme diguem simplement que és un nucli dur central --França i Alemanya-- més alguns veïns, i més tard alguns països una mica més allunyats però adherits a aquest nucli central. Sense un grau important d'entesa francoalemanya la Unió Europea no és possible.
Darrerament el pes econòmic i la capacitat d'iniciativa s'ha desequilibrat a favor d'Alemanya. Convé que això no dificulti la col'laboració. És feina d'Alemanya, i també de França.
I ara s'acaba de produir un fet que en aquest context pot ser important. Pot ajudar.
França ha intervingut militarment a Mali. Tant de bo que la guerra sigui curta i que el perill islamista radical desaparegui. No deixa de ser una guerra arriscada. Però que té la seva raó de ser. I de la qual França n'ha pres la responsabilitat. De moment amb poca participació dels països de la Unió Europea.
Notícies relacionades(Acabarem de parlar sobre això la setmana que ve).
