VIATGE A L'ANTÀRTIDA (14)
La imatge que torna
¿Algú ha vist la base? /
Si alguna vegada algú es vol venjar de mi per algun motiu (sempre injust, per descomptat), només cal que em taral·legi una estrofa d'algunacançó enganxosa, sabent que no me la podré treure del cap durant dies, faci el que faci. Així són d'obsessius els meus records.
Ja fa una setmana que hem tornat de l'Antàrtida, una setmana per recuperar la normalitat i recordar queEinstein tenia raó i que el temps pot tenir longituds diferents. En aquest cas corre de manera diferent segons si es tracta de temps de viatge o temps de casa. Obro cartes, escalfo el niu i començo a posar ordre al cabal defotos (diversos milers) i d'hores de rodatge que ens hem emportat de l'Antàrtida. Després de dos dies passats al forn deBuenos Aires (35 graus i jo amb la maleta plena d'anoracs, guants i polars), hem tornat alfred i d'alguna manera reconfortanthivern.
Per algun motiu cada vegada m'identifico més amb els paisatges freds. Potser és perquè guardo en la memòria llunyana i inconscient els meus orígens de neu. Segons m'explicaven els meus pares, allà aBucarest, on vaig néixer, les guarderies treien els bebès a l'aire lliure amb20 graus sota zero d'acord amb la més que discutible teoria que el que no mata engreixa. Potser és perquè el meu pare m'explicava com em portava a coll, caminant, pel nevat hivern romanès en plena avingudaAviatorilur, potser perquè alguns dels paisatges més bonics que he contemplat a la meva vida estan relacionats amb la neu, el cas és que m'agrada aquest silenci, em tranquil·litza la quietud del blanc. I aquí, conscient i inconscient es fonen en la meva memòria.
Algunes de les imatges que he contemplat aquests dies a l'Antàrtida em tornen una vegada i una altra insistentment, com unacançó enganxosa. He seleccionat algunes de les fotos que conformen ja per sempre el meu imaginari antàrtic.
Serà una bona manera de tancar aquest bloc i d'agrair la paciència als que m'han ajudat a fer-lo i als que l'han llegit. Agraeixo a Hans les seves estupendes fotos. He de dir que he descobert una bona manera de compartir les emocions del viatge.
Prometo seguir explicant experiències viscudes en els 10 anys que fa que vaig d'una banda a l'altra rodant documentals. En la meva memòria, amuntegant-se colze a colze amb les de l'Antàrtida i necessitant sortir amb força, imatges de guerres, perfils durs, imatges d'esperança, imatges precioses, de pacte, de tragèdia, d'il·lusió i de superació, imatges que tornen i tornaran fins que no les comparteixi...
Notícies relacionadesAviat obrirem un altre bloc. Ens hi veiem. Petons i abraçades.
