Residu, ¿on vas?

La publicitat és visceral; fent ús del sentiment, proposa respostes i ens estalvia pensar. La publicitat és la forma moderna en què ha derivat la propaganda: proposa pautes de conducta que assenyalen la correcció social. El problema dels envasos deriva d'una guerra comercial amb Alemanya arran de l'entrada de Dinamarca al Mercat Comú Europeu, el 1973. Dinamarca va trobar l'argument que es podia oposar a la importació de begudes envasades alemanyes si no es feia amb envasos reciclables. El 1985 el Tribunal Europeu li va donar la raó i la reacció alemanya va ser contundent: els envasadors van crear un sistema privat de finançar el reciclatge d'envasos i un logotip per identificar els envasos adherits: el Grüne Punkt, o punt verd que avui llueixen la gran majoria d'envasos dels productes que comprem.

Conseqüències destacades d'aquestes sentències són:

1.-L'organització de circuits privats de finançament, recollida selectiva i reciclatge d'envasos, a càrrec de les empreses envasadores i comercialitzadores. Quan el 1992 es va aprovar la directiva europea d'envasos s'admetia la possibilitat que les administracions públiques col·laboressin amb les empreses del sector en la mesura en què es pogués abaratir el cost del circuit (però no que el financessin ni el substituïssin).

2.-La generalització del principi de responsabilitat del productor, ja recollida a la legislació, de manera que aquells productes que un cop introduïts al mercat s'acabaran transformant en residus han de portar incorporat, en el preu de venda, el cost del seu tractament com a residu.

Cal observar que la pràctica d'aquesta obligació comporta el seu dimensionament, definir-ne el cost i el finançament, i l'organització del circuit logístic de recollida dels materials.

Els envasadors i altres grups d'activitat, com els dels aparells elèctrics, els pneumàtics o els dels productes fitosanitaris, s'han organitzat sota el paraigua (i el finançament) de les administracions públiques per afrontar aquesta obligació, lògicament al mínim cost.

Així ha nascut el polèmic contenidor groc, s'ha reconvertit el del vidre i s'han organitzat moltes de les dinàmiques de les deixalleries. Tot en l'àmbit públic, mentre s'esllangueix el retorn d'envasos, via tradicional i segura que els envasos tornarien a un altre cicle de vida, o les grans superfícies comercials es limiten a vendre, però no a rebre els residus de les seves vendes.

La responsabilitat del sector privat s'ha transferit al sector públic i a la creació de mala consciència en els ciutadans, que apareixen com a responsables dels residus, fruit de les seves compres. Ho paguen tres vegades: en el preu, en l'esforç de separar i en la culpa transferida que no es recicla prou.

Què te a veure això amb les polítiques públiques de reciclatge?: avui una bona part del finançament és públic, l'ocupació de l'espai públic, també. Però, a més a més, també la confusió sobre el destí del residu. «Si no ets envàs, pregunta on vas». Sembla que la campanya hauria de clarificar -i, encara més, si compta amb el suport de l'Agència de Residus de Catalunya-, però en canvi afegeix confusió. O és que la reciclabilitat d'un residu depèn de l'origen del material? En realitat, és la seva qualitat material i la correcció dels circuits de recirculació: quan lliurem residus a un contenidor de recollida selectiva, el que fem facilita el reciclatge però no el garanteix. Qui realment recicla és aquell industrial que troba útil aquell material que se li lliura i l'incorpora al seu circuit de producció com a substitut de les primeres matèries habituals. L'èxit del reciclatge es troba al final del camí: quan s'ha fet possible que la qualitat i el cost del material el facin interessant per al circuit productiu.

ÚLTIMAMENT, la campanya ha acusat les crítiques rebudes i les noies de la cançoneta han aparegut de bracet amb el mediàtic periodistaManel Fuentesper reforçar el paper de les deixalleries com a centres receptors de residus reciclables. D'aquesta manera tornem a l'argument emotiu: si ho diu enFuentes, som-hi! Però el problema és de model: l'espai públic de proximitat, l'accessible, es reserva per facilitar les obligacions dels envasadors.

Notícies relacionades

El dia en què una dona sigui papa

¿I els dels peus?

El cost públic d'aquest sistema és molt elevat. En temps de crisi tots els pressupostos s'encongeixen, però els de residus continuen grassos i ineficients. I és que les polítiques públiques de residus des de fa temps es limiten a seguir les pautes emanades dels conflictes comercials europeus i dels sectors amb influència mediàtica. L'experiència acumulada i el moment econòmic exigeixen un replanteig a fons del model, les responsabilitats públiques i privades i el paper dels ciutadans.

Enginyer industrial