Dimitir, per exemple

Atribolats per la successió d'escàndols, els nostres polítics estan desorientats. Sospiten, amb raó, que una majoria de ciutadans han dit prou o estan a punt de fer-ho. Sí, són els mateixos ciutadans que semblaven tolerar com a petits pecats venials els desfalcs, els apadrinaments, la promiscuïtat d'activitats públiques i particulars o l'abocador on es financen els partits polítics. Els mateixos que els han anat elegint i reelegint. La indignació d'avui contrasta vivament amb aquella persistent màniga ampla. I el pitjor és que amenaça d'escombrar alhora moros i cristians, d'emportar-se les coses bones i les coses dolentes, arrasant institucions i recursos públics que trobarem a faltar si els perdem.

Però les nostres elits polítiques han d'assumir la major part de culpa. Com deia no fa gaire en aquestes mateixes pàgines Albert Sáez, els polítics no són tots iguals, però sovint es comporten com si realment ho fossin. Imbuïts d'un bel·licós patriotisme de partit, ens han acostumat de tal manera a la benevolència amb els pròxims, allò de l'i tu més, l'autodefensa grupal i el fer pinya, que no poden estranyar-se en absolut d'haver deixat pel camí bona part de la seva credibilitat. Només trencant amb la tradició d'atrinxerar-se i mirar cap a una altra banda la podran recuperar.

Si de veritat volen aconseguir-ho, han de renunciar una vegada per totes a utilitzar la responsabilitat jurídica com a camuflatge. Com recorda Javier Gomá, no n'hi ha prou que compleixin la llei, a més a més han de ser exemplars. L'exemplaritat del polític l'obliga a un plus sobre les exigències atribuïbles al ciutadà comú. Un plus sense el qual es trenca sense remei la confiança, que és l'arrel -subratlla- del contracte d'agència polític.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En les democràcies representatives, la ciutadania aspira, i confia implícitament, a ser governada per persones amb un alt nivell d'autoexigència en els seus comportaments públics i privats. En realitat, el que ens està passant no és que els polítics siguin pitjors que la resta dels ciutadans. És que estan obligats a ser clarament millors. L'exemplaritat forma part del principi de distinció que Bernard Manin atribueix al Govern representatiu. Per això el plagi d'un treball acadèmic, les vacances pagades per un milionari o altres conductes inimputables jurídicament acaben amb carreres polítiques en contextos de democràcia avançada.

En el punt al qual hem arribat, poques coses poden fer tant mal al prestigi de la política i les institucions com persistir en aquell «qui resisteix guanya» que va popularitzar Camilo José Cela i que tants polítics han fet seu. Quan les ensopegades o els errors, d'acció o omissió, ja afectin el ser o el semblar, han malmès irreparablement la confiança dels ciutadans, no serveix de res invocar la bona fe o escudar-se, com és costum, en el que puguin decidir al seu dia els electors o bé els tribunals. En moments com aquests, per recuperar el crèdit de la política fan falta decisions i gestos que mostrin d'una manera inequívoca la voluntat de donar exemple. Per exemple, dimitint.