Ens hem quedat sense paté

Havia pensat dedicar aquesta columna al noble intent que la setmana passada va fer enJordi Martíd'impulsar una alternativa capaç de guanyar de nou la confiança dels ciutadans de Barcelona. Des de la tribuna d'EL PERIÓDICO,Martíes va esforçar per parlar de política sense embafar-nos de tòpics, de pactes sense que tot sonés a pur tacticisme, per parlar de Barcelona sense presentar-la com la millor el-que-sigui del món, o del dret a decidir sense que volgués dir ratificar un únic pensament, per proposar un moviment en què capigués l'esperit crític i hi sobrés el sectarisme... Havia pensat explicar que, poques hores després, una jugada tàctica i innecessària d'UxB posava d'evidència de nou l'esclerosi múltiple que afecta des de fa massa temps el PSC. Hauria dit que el fum de la declaració sobiranista havia emmascarat un Consell Plenari en què el més rellevant havia estat la debilitat del govern municipal. El mateix alcaldeTriasva acabar reconeixent que era un problema greu no tenir el suport necessari per fer tirar endavant la ciutat. Havia pensat subratllar queJordi Martí, abans de començar la cursa, ja sembla patir el desgast sistemàtic i absurd de ser un bon candidat per al partit polític equivocat (el que tantes vegades li va passar aPasqual Maragall).

Però finalment he decidit que era molt millor dedicar la columna aAgustí Fancelli. Ell i el seu periodisme de pota negra no necessitaven cap certificació ni denominació d'origen, perquè eren inconfusibles.Fancelli, tot i formar part d'una espècie en vies d'extinció, ha marxat molt abans del que tocava. Les seves fiblades eren letals però no feien mal. La seva bonhomia i la seva cultura el feien impecable i implacable alhora. Ho sento pelJordi Martí, però ens hem quedat sense el millor paté de campanya.