Massa ateus per a Rajoy

El cas de Bárcenasestà reclamant a crits una novel·la i, no cal dir-ho0, una pel·lícula, o encara millor, una sèrie. L'experimentat extresorer del Partit Popular no només és l'origen d'aquest merder sinó de tot un grapat de corrupcions, corrupteles i els més variats tipus de delinqüència econòmica al si i als afores del seu partit. Per autoria fins i tot se li atribueix la del famosíssim mascle cabrot denominatGürtel.Gairebé d'un dia per l'altre als despatxos de Génova va passar de ser l'home eficaç i competent a ser elPríncep de les tenebres. Per aconseguir amassar una fortuna que té una punta de l'iceberg que suma 22 milions d'euros s'ha de moldre i triturar molt gra fosc. A jutjar pels originals, el tio té bona lletra, i amb ella va escriure el guió que converteixMariano Rajoy en l'inesperat protagonista de la trama, i la cúpula del partit, en actors importants. De cop i volta, es va produir l'incendi de dimensions que desconeixem, ja que segueix descontrolat, però que amenaça de deixar moltes víctimes. Fins i tot són bastants els dits que apunten aRajoy, fins i tot el deRubalcaba, que demana la seva dimissió.

I TOT AIXÒ es produeix en un paisatge institucional fràgil i movedís: la Monarquia camina amb passos vacil·lants sobre un viscósUrdangarin, el principal partit de l'oposició segueix convalescent dels virus zapaterils, una part de la banca es va dedicar a estafar incauts i alguns dels seus gestors van practicar el saqueig dels fons que administraven, la justícia arriba amb freqüència tard i, per tant, no fa honor a la seva paraula, en el primer partit català i nacionalista sonen els sons de la corrupció i s'hi suma que les articulacions constitucionals del país grinyolen i anuncien de trencar-se en una de les parts de la seva anatomia més vital.

Rajoy, un home creïble i previsible, va pronunciar un discurs contundent i sense fissures: «És fals. No he rebut mai, mai, ni repartit diner negre». El monòleg va ser retransmès als periodistes a través d'una pantalla de televisió. A l'acabar es va apagar i el president va seguir parlant amb els seus a porta tancada. Un refrany anglès sosté que la qualitat del te es coneix quan es barreja amb l'aigua bullint, aquí l'aigua bullint seria sotmetre's a les preguntes dels periodistes. No ho va fer, perquè l'estratègia de comunicació del partit era plantejar el seu discurs com un acte de fe.

Però el que no estava en dubte era l'honestedat deRajoy, es tractava d'una altra cosa. Es tractava de treure'ls credibilitat als papers que sembren més que dubtes sobre el finançament del PP. Pensaven que funcionaria dir queBárcenas és un delinqüent i tot el que digui serà el fruit bastard de la delinqüència. Es van equivocar. Únicament va al·ludir de passada aBárcenasi de forma el·líptica. Fa la sensació que el nom deBárcenasen el si del PP crea temor i tremolors. Abans deixava anar perfum de poder i de diners. Hi ha evidents raons per a aquest canvi. Tot just acabar el discurs van començar els sondejos amb preguntes sobre si creienRajoy o enRajoy, fins i tot des del partit es va promoure un «jo crec enRajoy». Les respostes van ser gairebé unànimement negatives, molt pocs se'l van creure, hi va haver una declaració d'ateisme generalitzat sobreRajoy. Vaig fer un viatge pels grans mitjans internacionals i les crítiques eren unànimes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La ira va esclatar a les xarxes socials i en els articles de diferents diaris. El cabrejat enrenou de les xarxes reflecteix el dels carrers, dels autobusos i les tavernes, dels mercats i de les oficines bancàries. LaMerkel després de clavar-nos bronques, li acostuma a donar a Rajoycopets a l'esquena alhora que li diu: «vas pel bon camí, però has de caminar més de pressa i anar molt més lluny». El més dramàtic és que una enorme quantitat de caminants es queden per les cunetes per la crueltat del camí que ens assenyalen i que se segueix. Sis milions d'aturats. Absolutament insuportable. Batem tots els rècords. Més que Grècia, Portugal i més del doble d'Itàlia. La pobresa creix de manera galopant, els rics són menys i cada vegada més rics. La sanitat pública es deteriora. L'ensenyament s'ensorra. Enmig d'aquesta incertesa, a part de cabreig hi ha por.

¿COM SE surt d'aquest laberint? La porta de sortida no està en unes eleccions immediates, ja que no hi ha cap projecte alternatiu solvent, l'oposició l'ha de construir. L'opinió pública assenyala els polítics com un dels problemes més greus d'aquest país i això, juntament amb la depressió econòmica, és el millor caldo de cultiu per al ressorgiment del populisme feixista. Els partits s'han de regenerar, netejar-se, refundar-se o el que sigui. No poden seguir amb dirigents sota sospita. Per recuperar la credibilitat han de sacrificar, a una part i a l'altra, cares tan cremades que ja són cendra, i no em refereixo només aAna Mato. És un imperatiu recuperar per a la política la fe dels ateus.