El vent té nom de dona

El vent hauria d'endur-se tota la merda que ens envolta. Però per molt que miro a través de la finestra només veig agitar-se les plantes, el llorer d'aquí cap allà i un cel serè. Potser aquest vent de Pepepòtam està arrossegant més del que em sembla i és la meva incredulitat la que no em deixa veure-hi més enllà... o sí.

Cada vegada que veig un telediari m'acolloneixo, i el mal és que no deixo de veure'n. ¿Hi ha un punt sadomaso en tot això? Cada notícia és pitjor que l'anterior, i cada nova declaració política és, si és possible, més vergonyant que la penúltima. Però entre tanta merda, a vegades, apareix algú o alguna cosa que et fa veure les coses de manera diferent. El vent sembla que està treballant durament, i mentre va desenterrant tots els incompetents, xoriços i impresentables d'aquesta societat, deixa caure alguna cosa que sona bé, que fa bona olor, que té sentit, que parla de tots i no d'un, que és coherent.

El vent em va ensenyar ahir una dona que creu en el que diu, que arrisca, que no guarda silenci, que combat. Ella no està sola, ella són milers. Fa cinc anys que lluiten, ja ho sé, però jo la vaig sentir ahir per primera vegada. Representa molts, als que es queden al carrer perquè no poden pagar casa seva. No deixa de dir que la seva lluita és la de tots, i té raó, ella només és una veu, però que bé la utilitza. Ella té un nom:Ada Colau de la PAHAda Colau PAH. Un plaer, senyora.

Tots tenim dret a una vivenda, a una feina, a exercir el dret de vot, a no ser discriminats, a un ensenyament públic i de qualitat, a la sanitat, però permanentment es vulneren tots i cada un dels nostres drets fonamentals. Fins i tot el de vot, jo ja ni exerceixo aquest dret, i de veritat que ho voldria. Ens diuen des dels seus seients parlamentaris i des del seu tron de ferro que "tots som iguals davant la llei" i menteixen. I sí, ens esteu fotent per molts fronts, però no som gilipolles. Per això entenc i comparteixo que la dona que vaig conèixer ahir a través del vent nocturn digui que "s'ha de desobeir lleis injustes per poder canviar les lleis". L'obediència no ens ha fet més forts, ens ha enterrat... i vius. La vida és plena de covards, però d'aquests no en necessitem més.

Em va sorprendre també gratament que el vent que bufa aquests dies amb tanta força m'acostés fins a un polític, el senyorJoan Coscubiela, a qui no conec de res i el qual no he votat mai.Amb el seu discurs en una comissió del Congrés va recolzar i va defensar la dona de qui parlava abans. Va dir moltes coses, però a mi me'n va agradar una: "No estaré en silenci perquè no voldria que, com altres vegades, el silenci fos interpretat com a acceptació".

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sembla que el vent empeny amb força paraules, accions i persones. Crec que el vent vol que deixem d'estar en silenci...

http://susanamolina.wordpress.com/