Marta Pich: «Dels 15 als 23 anys la meva vida van ser tres lletres: s-a-u»

Vam quedar amb Marta a la Barceloneta, on el 1962 va néixer Carles Sabater. Ella no sap en quina porteria es va criar, ni en quin carrer jugava, ni l'escola on va anar, així que vam acabar davant de l'església de Sant Miquel, per on gairebé tot el barri ha passat almenys un cop a la vida.

-Vostè no és la típica fan que se sap fil per randa la vida de l'artista .

-Nosaltres volíem distanciar-nos de la connotació negativa de la paraula fan. Encara que el 1991 es va crear el primer club de fans de Sau, de seguida vam passar a dir-nos Club Sau i finalment Clam Sau, que vol dir Club d'Amics de Sau, que és en el que per a mi va acabar convertint-se la nostra relació, en una amistat.

-¿Com va arribar a Sau?

-Tenia 15 anys quan el meu germà gran em va demanar que li comprés el casset deQuina nit per Reis.

-¿Vostè els havia sentit?

-No, i no va ser un amor a primera vista. L'escoltava i no tenia pressa per posar la cara B; ni m'agradava especialmentBoig per tu, que ara està a tot arreu. Però a poc a poc em va anar agradant, i un dia, de camí cap a l'institut, vaig pensar que havia de fer alguna cosa per aquella gent que m'aportava tant musicalment.

-Però, ¿per què?

-Perquè sóc així, em surt. Tinc la necessitat vital de fer alguna cosa per les persones que, encara que sigui indirectament, em fan feliç.

-¿I què podia fer amb 15 anys?

-Vaig agafar el casset i vaig buscar el telèfon de la discogràfica. Hi vaig trucar i em van derivar a l'oficina demanagement.Allà, una persona que estava arrencant el que seria el primer club de fans de Sau em va dir que passés per l'oficina de Barcelona. ¡Imagini's! Jo, una nena de 15 anys d'una masia perduda en un poblet anomenat Rajadell, ¡a Barcelona!

-¿I què feia allà?

-Llavors no hi havia mòbils, ni internet, ¡ni Eix Transversal! L'oficina es va traslladar a Vic i jo i dues noies més ens vam passar anys anant els dissabtes a recollir les cartes, a ensobrar enviaments, a contestar el telèfon, a enviar marxandatge...

-I així li va passar l'adolescència.

-Dels 15 als 23 anys la meva vida van ser tres lletres: s-a-u. Quan el Carles va morir, tot es va estroncar i em vaig quedar absolutament buida. El 13 de febrer de 1999 va marcar un abans i un després: tota la meva vida es va desmuntar, durant mesos només vaig sentir tristesa i un buit interior. Em vaig fer gran de cop.

-¿Com va saber de la seva mort?

-Era el primer concert d'una nova gira, a Vilafranca, i a l'acabar ens van comunicar que se l'havien emportat a l'hospital. Vam anar a casa amb una sensació estranya. Al matí vaig encendre el mòbil i tenia un missatge. El vaig escoltar i no m'ho podia creure; estava mig adormida i em semblava irreal. Estava en estat de xoc, però el mòbil de Clam Sau era el meu i la gent va començar a trucar.

-¿Què fa cada 13 de febrer?

-Instintivament em llevo i poso una cançó de Sau. El Carles ja no hi és, però amb el temps em queda la sensació que vaig ser afortunada de viure aquella època i de conèixer-los.

-Demà és la trobada en memòria seva que vostè organitza des de fa 14 anys a Llançà (Alt Empordà).

-Molts dels adolescents que coincidíem als concerts ara vénen amb els seus fills. Quan els expliquen què era Sau i què representava el Carles veig que és veritat allò que ningú mor si no se l'oblida. Si aquesta trobada serveix per mantenir la seva memòria, em dono per satisfeta.

-¿Com va tornar a connectar-se a la vida després del 1999?

-Treballava al diariRegió 7, a l'administració. Em sentia molt vulnerable i em vaig agafar al bon ambient que hi havia entre els fotògrafs. Em vaig comprar una càmera, vaig començar a anar a concerts i el 2003 em vaig convertir en fotògrafa de Los Secretos. El seu cantant, Enrique Urquijo, també havia mort el 1999...

Notícies relacionades

El dia en què una dona sigui papa

¿I els dels peus?

-Ha retratat Alejandro Sanz, Andrés Calamaro, Fito Páez, Bosé...

-Curiós, ¿no? Una noia de Rajadell, ¡gent corrent total! Em queda l'espina que no vaig poder fotografiar Sau en condicions. ¡No tinc cap foto seva que valgui la pena!