La roda
No tot, però molt està corcat
Feia dies que la cridòria provinent de Madrid ho contaminava tot. Cada assentament consignat a la llibreta de Bárcenas s'ha clavat com una banderilla a l'espinada de donants i receptors de milers i milers d'euros. Una mostra més de la gran festa en què havien convertit l'Espanya del totxo que Aznar ens deia que anava bé. El Madrid totpoderós put a corrupció política; i la corrosió institucional amenaça de col·lapsar el castell de cartes hispànic arrossegant sota, cavall i rei.
També a Catalunya, la setmana passada vam enfonsar-nos una mica més en el femer en què sembla haver-se convertit el vell oasi català. Catalunya també put. Put a motor cremat. L'oli que va greixar la maquinària de l'statu quo durant 25 anys i que fa temps va deixar de rajar ha fet que el motor quedés clavat. La confusió generada amb tant de dossier encarregat i fet per mortadel·los de pa sucat amb oli amenaça de col·lapsar l'entramat polític i econòmic del nostre país. Tothom n'ha fet la lectura habitual, fent anar l'aigua cap al seu molí. Uns hi veuen el complot de sempre contra el procés independentista, d'altres ho llegeixen com un símptoma més de la descomposició del sistema (bi)partidista sorgit de la transició, i hi ha qui ho entén com una palada més de la porqueria que s'ha estat amagant durant dècades sota les catifes del catalanisme benpensant.
Sigui com sigui, és innegable que a Catalunya tenim prohoms que han robat milions rere el patriòtic cant de la senyera; tenim alcaldes xulo-putes que se salten les lleis a la torera; tenim fills de presidents campions de l'evasió d'alta muntanya, totxos que s'han convertit en lingots d'or. S'han pagat i cobrat comissions milionàries, per Sant Pau o per Sant Pere. Catalunya i tot Espanya fa temps que tenen estructures bàsiques molt corcades i em temo que, des de dins, això no té solució.
