ANTOLOGIA DE BESTIESES POLÍTIQUES
La ultraliberal Esperanza Aguirre ens vol regenerar
"Durant els seus nou anys com a presidenta absoluta, la desigualtat entre els madrilenys es va accentuar: els rics van ser més rics i els pobres més pobres"
Aguirre i Gallardón, el 2010 a l’arribar a la missa de la festivitat de la Virgen de la Almudena, patrona de la ciutat. /
¡Oh, Déu meu, com hem pogut caure tan baix! Alguna cosa molt dolenta ens està passant a tots nosaltres perquè Esperanza Aguirre i Gil de Biedma --exministra d'Educació i Cultura, expresidenta del Senat i expresidenta de la Comunitat de Madrid-- s'atreveixi a proposar-se ella mateixa per regenerar la societat espanyola. "És important que actuem amb fortalesa --ha sentenciat--. S'han de fer les reformes necessàries perquè la regeneració democràtica doni més poder als ciutadans i menys als partits". ¿La senyora comtessa consort de Murillo no havia assegurat que abandonava la primera línia de la política i que se n'anava a una empresa privada a caçar talents, que fan bona falta? Recordem la seva sonora frase: "Deixo la Comunitat de Madrid per demostrar que hi ha polítics que no necessitem xollos". ¿Per què, doncs, aquest afany de voler-nos regenerar? ¿Aguirre és un model de regeneracionisme? Si repassem la seva biografia política arribarem a la conclusió que ningú més que ella en aquest país ha estat capaç de regenerar-se amb tanta eficàcia. Si el verb regenerar significa restablir o millorar una cosa que ha degenerat, en la trajectòria pública d'aquesta egrègia dama hi trobarem abundants exemples.
Unes eleccions degenerades
Tot i ser notabilíssima, la carrera política d'Aguirre anterior al juny del 2003 no va ser res més que un aprenentatge per al que arribaria després. Sí, és clar, va ser ministra d'Aznar en la primera legislatura del PP, però el pacte amb la CiU de Pujol va impedir que brillés el seu ranci nacionalisme espanyol. Tot i destacar per ficades de pota culturals (algunes d'inventades), va saber donar-se a conèixer a través del programa televisiu 'Caiga quien caiga', sense importar-li res més que no fos sortir a la pantalla. El 1999, li van aconseguir la col·locació com a presidenta del Senat, suposada (suposadíssima) Cambra territorial en què no va fer res per formalitzar l'ús de les altres llengües cooficials. "És més senzill --va arribar a dir tan tranquil·la-- utilitzar la llengua comuna que traductors". Sàvia deducció.
De totes les maneres, on va forjar el seu populisme va ser en la primera etapa com a regidora de Madrid. Està tan orgullosa d'aquella època, que en aquells pamflets costejats amb diner públic que edita la Real Academia de la Historia amb l'asèptic nom de 'Diccionario biográfico', un gran amic seu i col·laborador ministerial --Manuel Jesús González González-- detalla amb minúcia la massa forestal incrementada per Aguirre: "Es van plantar 1.700 arbres, 2 milions de plantes de flor i 350.000 arbustos als carrers de Madrid". El que no es diu és que va tallar 2.000 arbres ("arbres no, arbustos") a la Casa de Campo per ampliar un camp de golf.
Aquell 2003 estava preparada per succeir al capdavant de l'autonomia madrilenya el seu company de partit (i no obstant enemic) Alberto Ruiz-Gallardón. El que es cantava com una majoria absoluta més del PP es va truncar (momentàniament). Socialistes i Izquierda Unida junts li haurien donat la presidència al gris Rafael Simancas si tot s'hagués desenvolupat amb normalitat. Però no va ser així. Dos diputats trànsfugues del PSOE --Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez-- van trair el seu partit i no van votar a favor de Simancas. Tres mesos més tard es van repetir les eleccions i Aguirre va regenerar la degenerada derrota del 3 de juny amb una majoria absoluta que va revalidar el 2007 i el 2011. Ara ja no parla ningú del 'tamayazo'. Ni tan sols es va deixar que els jutges investiguessin aleshores l'escàndol. ¿Per a què?
La Joana d'Arc del liberalisme
L'excel·lent escriptor i mediocre polític frustrat Mario Vargas Llosa va batejar Aguirre com "la Joana d'Arc liberal" en un article a 'El País', ple d'elogis, publicat amb motiu de la renúncia a la presidència de Madrid el setembre passat. Sens dubte, estem davant el cas especial d'una dona envoltada de decisions i conductes depravades de què aconsegueix sortir indemne.
Durant els seus nou anys com a presidenta absoluta, la desigualtat entre els madrilenys es va accentuar (els rics van ser més rics i els pobres més pobres). ¿Que s'havia d'apujar el transport públic ni més ni menys que el 22%? S'apujava, com el 2010, i ja està. ¿Que s'havia d'alliberar l'horari del comerç encara que fos en detriment de les botigues petites i en benefici de les grans superfícies? Doncs ja no se'n parlava més. Els projectes per privatitzar l'ensenyament i la sanitat no els va amagar mai. És seva una frase de fa molts anys que diu: "Empresa i pública són dos conceptes antagònics". Si se la criticava perquè va portar a terme la cessió de terrenys comunals de manera gratuïta a col·legis privats religiosos, ella no perdia la circumspecció i deixava caure: "Si l'educació és obligatòria i gratuïta en una fase, potser no ha de ser gratuïta i obligatòria en totes les altres fases". ¿A qui li pot estranyar la reducció de professors interins i eventuals? ¿I el pla de privatitzar totalment diversos hospitals seguint la interessada filosofia que la gestió privada és "dues vegades millor i més barata"? ¿Com es pot oblidar aquella ofensiva dirigida contra metges del centre hospitalari Severo Ochoa, a Leganés, a qui es va penjar ni més ni menys que l'etiqueta d'assassins en sèrie?
Capítol a part d'una deplorable gestió pública es mereix Telemadrid, canal consagrat al culte de la personalitat de 'la gran lideressa'. Des del 2004 ja es coneixia la seva desastrosa situació econòmica, però ha estat ara quan toca desmantellar-la de dalt a baix (acomiadament del 80% de la plantilla, 925 treballadors). Amb tot, el pitjor del desgavell liberal mereixedor d'alguna flama de la foguera per a 'Esperanza d'Arc' ha estat Caja Madrid i la seva posterior reencarnació en Bankia. Entre tots la van espifiar i ella sola es va arruïnar. És clar que als liberals sempre els quedarà... el diner públic.
En fi, la regeneracionista Aguirre s'hauria d'esforçar molt perquè no l'associem gaire amb la 'trama Gürtel' i l'espionatge al qual amics i col·laboradors seus van sotmetre dos homes de confiança de Ruiz-Gallardón. I també perquè no la socarrimin els negocis de Francisco Correa, a qui el Govern de Madrid li va atorgar la concessió de més de 300 contractes públics. Però per a tot això també té paraules: "La corrupció és consubstancial a totes les institucions. El més important és què es fa amb els corruptes".
Ah, ¿i d'Eurovegas? ¿Què va passar i passarà amb Eurovegas? Vet aquí un projecte degenerat que es pot regenerar a Alcorcón. Amb la influència d'Aguirre, encara que sigui en la distància, el diabòlic tinglado d'oci i descontrol quedarà net com una patena.
Reguitzell de despropòsits per fer tancar la boca
L'aristòcrata cercatalents hauria de moderar-se la verbalitat per no donar peixet als adversaris. Vegem alguns comentaris impropis de la talla d'aquesta senyora, la mateixa que va dir a l'empresari català que la va contractar per a Seeliger y Conde: "Vostè deu ser molt bo per fitxar-me a mi, que sóc la millor".
-- "Menys mar, aquí a Madrid tenim de tot". (Maig del 2003)
-- "Madrid s'ha convertit en el lloc de trobada de tots els espanyols; en l'escullera d'Espanya". (Juliol del 2004)
-- "Rodríguez Zapatero no estima Madrid; prefereix els catalans". (Maig del 2005)
-- "Ni Gallardón ni jo som uns beneïts de Déu". (Novembre del 2004)
-- "Hem tingut una immensa sort de poder donar-li un lloc a IU prenent-l'hi al fill puta". (Comentari a micròfon obert sobre el consell d'administració de Caja Madrid. L'al·ludit és Ruiz-Gallardón. Gener del 2010)
-- "No tenir paga extra m'ha convertit en màrtir, n'he tingut tota la vida i les trobo a faltar [...] A vegades no arribo a final de mes". (Del llibre biogràfic editat el novembre del 2006. Llavors guanyava més 8.000 euros al mes)
-- "Crec que vostè compra el discurs dels nostres adversaris". (Dirigint-se a Germán Yanke, que el setembre del 2006 l'entrevistava per a Telemadrid, cadena que el periodista va abandonar dies després)
-- "Jo crec que Franco era bastant socialista". (A TVE, novembre del 2008)
Per acabar de passar aquesta estona amb Doña Esperanza, recordem una frase de Joaquín Leguina, el primer president autonòmic madrileny, que la va conèixer bastant de prop. És aquesta: "Com va dir Churchill, tot home té la seva creu; la meva és Esperanza Aguirre".
Notícies relacionadesUna creu regeneracionista.
