Un treball de recerca al Congrés dels Diputats

Un consell (sobre)sortint: quan tinguis una cosa al cap, l'últim que has de fer és resignar-te i quedar-te a casa. Has de lluitar i lluitar i fer el possible per aconseguir-la.

"Expliquen que van construir una via fèrria dels Alps entre Viena i Venècia abans que existís un tren que pogués fer el trajecte, tot i així la van construir perquè sabien que algun dia arribaria el tren. Si hagués agafat un altre camí, ara seria en una altra banda i seria una persona diferent". ('Bajo el sol de la Toscana')

La història de Victor Catalán va de trens, persones i esforç. Com la via fèrria dels Alps que connecta Viena amb Venècia, aquest jove estudiant d'arquitectura de 20 anys es va proposar connectar la seva localitat, Blanes, amb Palafolls i Lloret de Mar. Amb el que ell pensava no era un tren, era un tramvia. Però ells tampoc era un arquitecte. I si no s'hi hagués atrevit, així, tan jove, probablement ell ara seria una persona diferent.

Amb 18 anys, mentre uns trampejaven mig adormits el batxillerat i acabaven el treball de recerca (treball final) a base de 'copy-paste' de la Viquipèdia, altres es construïen pas a pas el seu propi futur. Al Víctor no li va caldre augmentar l'interlineat per incrementar les pàgines o omplir de reflexions estúpides el ja-renegadíssim-estudi. Ocupava 250 pàgines, tenia 40 plànols i 11 quilòmetres de plantilla. Gairebé al ritme d'un tren d'alta velocitat, el Víctor va treballar durant dos anys entre una i tres hores al dia.

El Tramtordera era una resposta, o bufetada, a la Generalitat, que havia negat a Blanes la possibilitat de disposar d'un tren ja que, tal com el plantejaven, no era rendible. Ell va canviar lleugerament el recorregut, el va ampliar a tres punts més de la ciutat per així captar més usuaris i hi va afegir un altre destí, Lloret de Mar. ¿Resultat? El seu pla podia funcionar. En l'actualitat, està en discussió parlamentària i pendent d'aprovar-se al Congrés. Repetim: un treball de recerca està a punt d'aprovar-se al Congrés. Encara que la Generalitat es va mostrar més reticent, els tres ajuntaments beneficiats miraven amb ulls com taronges la possibilitat de millorar les seves comunicacions gràcies a l'enginy d'un noi de 18 anys. El treball també va ser premiat per la Universitat Internacional (UIC), la Universitat de Girona (UdG) i la Pompeu Fabra (UPF).

El projecte va marcar en part el seu camí. Si hagués agafat un altre trencant, un altre treball, ell no seria la mateixa persona. Amb tota probabilitat, si no hagués creat el Tramtordera, no hauria guanyat. I si no hagués guanyat, potser no hauria vingut a estudiar Arquitectura Superior a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) on, avui, cursa tercer. "Tenia molt clar que volia fer arquitectura, però veia molt just que em pogués pagar la universitat. Així que sabia que podia obtenir beca per dues vies: matrícula d'honor al batxillerat o matrícula d'honor en el treball de recerca. Em vaig quedar amb la segona". La seva història va de trens, però també de reptes. I somnis. "Per a mi això és una mica com el 'somni americà' --diu--; la meva família és obrera de tota la vida. Els meus pares són de Catalunya, però els avis, andalusos. Van venir amb una mà davant i l'altra al darrere. Els meus pares no tenen formació universitària i sempre m'han inculcat que tot el que faig jo és per a mi".

Indirectament, a través del treball de recerca, li va rebotar l'oportunitat de ser regidor d'ICV-EUiA. Càrrec que ocupa també avui, sent un dels més joves de tot Catalunya. "Sempre he tingut vocació pública i ganes de fer coses", diu.

Sense cap mena de dubte. El Víctor viu aquí i allà. Entre Blanes i Barcelona. La seva vida és desordenada, la seva habitació també. Al costat dels apunts de classe, sense grapes i sense classificació, hi ha tota la paperassa de l'ajuntament. "¿Com dimonis ho portes tot?", li diuen a vegades els companys de classe. Ni ell ho sap. És "tossut" i "implicat" amb tot i tothom. Estudia una carrera fins i tot sabent que el seu serà un camí en Talgo entre muntanyes i valls d'un paisatge més que desconfigurat. "És una carrera dura i el context no acompanya. ¡Molts de nosaltres sabem que no aixecarem una casa en tota la punyetera vida!".

Però, ¿i què? El quart de vida que ha gastat li ha demostrat que l'actitud ho és tot. Podem pensar: A) "Això és una merda i em quedo al sofà" o B) "Això és una merda, així que lluitaré". No hi ha opció C. Per a ell, és clar. Va sortir de l'ESO amb les matemàtiques suspeses i en el primer examen de 'mates' del batxillerat va treure un 2. El Víctor diu que no hi ha gent de 'lletres' ni de 'números' perquè el talent i les habilitats també s'edifiquen. Als somnis i a l'esforç només nosaltres hi podem donar forma. El futur, com tot, també són dibuixos i esbossos, i paper arrugat, rebregat, estripat, rebutjat. La versió dolenta, la bona i, finalment, la definitiva.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El nostre futur comença ara i en un full en blanc.

http://www.sobresalientes.blogspot.com.es/