Les tres crisis de l'Espanya indignada

La Barceloneta, mitja tarda. Dos amics amenitzen la trobada discutint de política. Un d'ells obre la veda: «L'autèntic problema espanyol és el deute. Hem enrajolat des de Santa Pola fins a Vinaròs... ¿Què esperaves? Els alemanys s'han cansat de prestar. Party is over». L'altre, en desacord, corregeix: «¿I les nostres institucions? ¿Qui supervisava a qui? ¿Què passa amb els bancs? ¿Què passa amb la nostra classe política, amb les mentides electorals?» Després d'un segon de silenci, el cambrer, amb qui mantenen una estreta confiança, s'acosta i amb precisió els etziba: «Però, escolteu, ¿vosaltres no éreu del partit socialista?». Touché.

Espanya està en crisi. Una crisi profunda, estranya, múltiple. Són tres crisis superposades que poden ser ordenades de més a menys segons l'impacte mediaticosocial: la crisi econòmica; una crisi política i institucional, de disfuncionalitat de les institucions i dels seus representants, i una crisi ideològica, d'absència d'un partit transformador amb una agenda transformadora. I fixeu-vos en la paradoxa. Malgrat aquesta ordenació, per sortir de la crisi general és fonamental recórrer el camí contrari: primer, apuntalar una alternativa política que sigui capaç de construir un ambiciós programa reformista; segon, portar el programa a les institucions i aplicar les millores necessàries en defensa de l'interès general; i finalment revertir la tendència negativa de l'economia a partir de l'acció ordenadora del poder públic. Vegem-ho.

1. La crisi econòmica.

De Grauwe va predir, ja el 1998, que l'absència d'una autèntica regulació financera europea ens duria a situacions de col·lapse. La bombolla immobiliària va esclatar el 2008 davant dels nostres ulls despertant-nos de la profunda letargia en què ens havíem sumit a base de creixement, inversió en infraestructures i crèdit alemany sense fi. Vam obrir els ulls i ens vam trobar un panorama dantesc: fuga de capitals en màxims històrics, incertesa en les possibilitats de finançament del Tresor a llarg termini, dependència de la banca espanyola de la liquiditat del BCE al més pur estil Trainspotting i algunes fites de dubtós honor: ser primers en desigualtat de tota l'eurozona, segons en atur juvenil darrere de Grècia i segons en població sota risc de pobresa en l'àmbit de la UE. Segur que recorden el tan repetit «Sóc espanyol, ¿a què vols que et guanyi?»; la realitat no deixa de ser irònica.

2. La crisi politicoinstitucional. Teòricament, les institucions, concebudes com a organismes de protecció de l'interès públic, serveixen per advertir i contrarestar tendències que ens porten al dead end social. Tot i això, els nostres elements estrictament institucionals donen clares mostres de deteriorament (la cúspide del Poder Judicial, la Corona, el Govern o el mateix sistema de partits), quan no d'oberta inutilitat (el Senat i el Tribunal de Comptes). Els elements parainstitucionals no resisteixen gaire millor: la virtut cívica, retre comptes i assumir responsabilitats són atributs que es van evaporar fa temps de la nostra cultura política. Això comporta un gran perill, perquè només quan les institucions són sòlides, transparents i existeix la consciència pública d'una pertinença comuna sobre elles es pot assegurar la credibilitat de l'Estat social i democràtic de dret, amb totes les seves lletres. Si no, la sensació que el vaixell s'enfonsa ens dirigeix irremeiablement al neguit... o a l'exili.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

3. La crisi ideològica. Davant d'aquest panorama, és indispensable una eina capaç de reparar el sistema, fer les reformes necessàries en l'àmbit institucional i econòmic i tornar a la ciutadania el que hauria de ser de la seva exclusiva titularitat: el poder. I només hi ha dues opcions: o bé la via grega de Syriza (la reagrupació de moviments polítics progressistes i la definició d'un programa basat en el creixement econòmic i la reforma institucional) o la via francesa del PS. En aquest cas, però, no val un rentat d'imatge. La renovació del PSOE ha de ser molt més ambiciosa i profunda: renovar equips (la generació successora de Zapatero no pot ser la generació anterior a ell), renovar la cultura orgànica (primàries, vot secret, consultes a la militància, règim estricte d'incompatibilitats) i renovar el programa (progressivitat fiscal, nou model econòmic, compromís amb la igualtat, radicalisme democràtic, defensa de l'àmbit públic). La mala notícia és que només veiem molt tènues indicis de totes dues; la bona, que, amb la situació actual, són inevitables.

Reagrupar la majoria de votants mitjançant opcions progressistes, accedir a les institucions i atribuir-los instruments per generar creixement; aquest és l'objectiu. Hem viscut una època d'excessos i ara, és curiós, una anàlisi moderada de la situació política té el risc de ser connivent amb les injustícies heretades. És fonamental una alternativa política regeneracionista. El temps corre.