LA CRISI DELS PARTITS CLÀSSICS
Eleccions italianes; a Espanya sempre ens quedarà Torrente
"Amb la caiguda del Mur de Berlín es van posar en marxa mecanismes de destrucció dels partits d'esquerra i centre-esquerra europeus. La coartada, que era certa, va ser la corrupció"
Tony Leblanc en ple rodatge de ’Torrente 4’. /
Deconstruir un sistema de partits sense convocar un recanvi sostenible condueix a l'esperpent; no podem oblidar que és un gènere literari que deforma la realitat i exalta allò que és grotesc. A Itàlia acaben de reafirmar el seu entusiasme per aquesta modalitat literària en què tan mestre era Valle-Inclán. Només que s'han oblidat que la vida no només és literatura.
L'assumpte ve de lluny. Amb la caiguda del Mur de Berlín es van posar en marxa mecanismes de destrucció dels partits d'esquerra i centreesquerra europeus. La coartada, que era certa, va ser la corrupció. Va desaparèixer el PSI, pilar de la restauració democràtica italiana, fins al punt que Betino Craxi va acabar els seus dies a l'exili de Tunísia. La marea va arribar al Partit Comunista Italià (PCI) d'Enrico Berlinguer, un altre pilar de la democràcia italiana de la postguerra. Els mateixos van intentar acabar amb el prestigi de Mitterrand i van dinamitar les columnes de la Moncloa de Felipe González.
Vint anys després d'aquell exercici de Mani Pulite, Itàlia és un erm polític sense partits que estructurin una societat política amb mecanismes complexos d'estabilitat. Acabar amb el que existeix és un simple mecanisme de demolició; construir estructures de recanvi no és fàcil perquè els edificis polítics sòlids requereixen el repòs del temps.
La impostura del candidat de Merkel
Un pocavergonya, Berlusconi, i un còmic que respon al nom de Beppe Grillo, són els hereus impostats de la 'finezza' política italiana. I ara, la ingovernabilitat és la resposta a una altra impostura: la d'un tecnòcrata com a candidat de la senyora Merkel.
Si l'esperpent italià està fonamentat en el descrèdit de la política, a Espanya no falta material de construcció i segur que hi ha enginyers solapats. De moment, al capdavant de la desconstrucció de la política des de les institucions s'ha situat Rosa Díez amb el seu projecte personal d'UPD. Populisme en estat pur. Masclisme de conveniència. Recull les brases inservibles del PP i les amassa segons els ressons del moment. I no va malament en les enquestes.
No falta gairebé de res. L'expresident de la CEOE és a la presó i l'actual número dos presumeix que no paga la Seguretat Social. Urdangarin i Corinna s'encarreguen de la demolició de la Monarquia. I #Bárcenas retrata l'honestedat del PP.
Bipartidisme imperfecte
La indignació generalitzada promou el rebuig als partits convencionals, que s'ensorren. El bipartidisme imperfecte genera una fusió PPPSOE que fa les delícies de les xarxes socials. I el PSOE no vol trobar el camí de la regeneració. Ni tan sols forma un duet amb els seus germans del PSC que volen ser espanyols trencant amb Espanya.
Els ingredients per al còctel estan servits. I la història ensenya que veure les potes al llop no convoca a guardar el bestiar.
El crit generalitzat contra els partits i els polítics està instal·lat en l'ambient. No sense motius. La indignació als carrers és observada amb una barreja de temor i de desdeny des dels despatxos de Ferraz; el PSOE no està acostumat a respectar allò que no controla. I ja gairebé no controla ni els seus.
Notícies relacionadesBé, seguirem pendents que Izquierda Unida maduri; que els sindicats vulguin ser autònoms del poder, i que els socialistes passin l'aspiradora. Però mentrestant, l'atracció de l'abisme italià i de deixar que el terratrèmol ho arrasi tot, seguirà creixent a Espanya. I ni tan sols viu Toni Leblanc per tenir un humorista de capçalera. Un bon aspirant al poder pot ser José Ignacio Wert, mestre de l'esperpent. ¿Que potser l'alternativa raonable és Torrente?
