Les migracions (2)

Com dèiem la setmana passada, les migracions i les seves causes --desequilibri molt fort entre països rics i pobres, entre riquesa i misèria, també desequilibris demogràfics...-- i conseqüències --problemes de convivència, xocs i tensions ètniques, culturals, religioses, etc.-- constitueixen un problema de màxima importància en el món. Que, en cada nivell local, té les seves característiques.

A Europa, per exemple, conviuen una actitud aparentment oberta respecte a la immigració i una seriosa preocupació de fons. Un discurs obert i receptiu --sobretot, en alguns sectors polítics i socials d'esquerra i en àmbits de forta sensibilitat religiosa (catòlica i protestant)-- sovint definits com bonistes, i un altre discurs molt més restrictiu respecte de la vinguda de gent de fora d'altres països europeus --per exemple, de l'Est d'Europa o d'altres continents. Amb un predomini menys aparent en lo que podríem llamar el 'establishment' cultural i intel·lectual de la primera posició, i amb una actitud més de toc d'alarma en la resta.

Probablement, a aquestes altures, aquesta segona posició és predominant en la societat, encara que els altaveus del sector, sovint qualificat de progressista, són més potents. Però és a França on un polític socialista molt important diu que els socialistes --se suposa que francesos-- no s'han plantejat mai seriosament el problema de la immigració. Les ha donat por encarar-se amb ell. I són Dinamarca i Suècia els països que fa anys que s'esforcen per trobar un equilibri entre la mentalitat d'acollida i la imposició d'unes normes de convivència que preservin la identitat del país. I al final resulta que tanto a França com en els països nòrdics els partits reticents o hostils a la immigració tenen alts percentatges electorals. I condicionen negativament la política general del país.

I molt recentment un dels temes polèmics a Alemanya ha estat, i és, el de la immigració. El de la immigració dels països de l'Est d'Europa.

El cas espanyol

Però parlem d'Espanya. En termes generals, aquest tema ha estat tractat amb superficialitat i negligència. Això es pot entendre, potser, perquè Espanya tradicionalment no havia estat un país d'immigració sinó d'emigració. El cas és que al voltant de 1990 això va canviar. Sobretot, pel creixement econòmic que va haver, que era un creixement que necessitava molta mà d'obra barata i poc qualificada. A aquest motiu econòmic --de benefici econòmic molt ràpid-- es van afegir els arguments que abans hem qualificat de bonistes i també la idea de que permetre una immigració molt massiva i, en conjunt, bastant jove seria un antídot per al problema de la baixa natalitat i l'envelliment espanyols.

Un molt important polític espanyol deia: "La immigració, tal com ve, compensa la molt baixa natalitat que tenim, rejoveneix una població que tiende a envellir molt i fa menys urgent la reforma de les pensions que algun dia haurem de fer i que serà de difícil aceptacion social". A l'argument de que tot això també es resoldria amb una bona política de suport a la família i a la natalitat com fan França i els països nòrdics, em va dir que això seria molt car i d'efectes lents, i que lo que d'una manera ràpida necessitàvem era mà d'obra. (I no lo va dir, però seguro que va pensar "i barata").

'Bombolla laboral'

El resultat és que a Espanya no solo s'ha produït una 'burbuja immobiliària'. També hi ha una 'burbuja laboral'. Tenim més gent de la que el país i l'economia del país necessiten. O en la que normalment pot donar treball. Ara, i fa cinc o deu anys, si l'orientació econòmica hagués estat equilibrada i sensata. I és per això que l'atur a Espanya és exageradament alt, més del doble del de la Unió Europea. I que trigarà molt a baixar a xifres normals. Espanya té més població de la que necessita. Una part, ben preparada, però una altra part, no.

Però el problema és el que és i ens compromet a tots. A les administracions i a la societat. A quienes reclamaven més immigració i a los que eren partidaris de prevenir-la. I també als immigrants. És a dir, ara tota aquesta gent és aquí i som responsables. Estem obligats. I, com dèiem la setmana passada, d'ells s'ha d'esperar també un esforç d'incorporació al seu nou país. I la millor manera d'alcanzar aquest doble objectiu és la d'integració --és a dir, no perpetuar societats diferenciades i poc permeables, sinó la gradual interrelació i gradual mezcla. I facilitar l'ascensor social.

La cohesió social a Catalunya

Una referència a Catalunya, que fa molts anys --més de cent-- que rep molta immigració, sovint en condicions socials, econòmiques i polítiques difícils. Sovint, en condicions de gran precarietat, també des del punt de vista de la identitat del país. I situats en l'any 2000 podíem dir que en termes generals el país --tot el país, tota la gent que vivimos en ell-- havia resolt positivament en conjunt els reptes de la convivència, de l'ascensor social i de la cohesió. Que havia fet realitat aquell vell eslògan del PSUC, 'Catalunya, un sol poble'. O de Candel. I de tanta gent diversa que respectant el passat va posar l'accent en el futur, en les generacions futures i en la necessitat que tindrien de cohesió. I això havia funcionat bé.

Ara tenim un nou repte immigratori. En deu anys hem passat de 6,3 milions a 7,6 milions. Els especialistes que lo miren des de fora --alguns, molt qualificats-- diuen que és gairebé impossible mantenir la cohesió del país. I la identitat. Per la nostra experiència, nosaltres creiem que sí. A poc que disposem de les eines polítiques, socials i econòmiques necessàries. Que és el que ara Catalunya està reclamant.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

En tot cas, aquest ha de ser el nostre objectiu. Per raons diverses, però sobretot humanes.

http://www.jordipujol.cat/