LA CRISI DEL SOCIALISME ESPANYOL
Els pecats originals del PSC
"Al congrés d'unitat es va arribar amb una desconfiança consolidada. Nosaltres, els del PSC (C), començàvem a témer que el que anàvem a crear era el "partit de nacionalitat", concepte que des de Madrid els venien als de la FSC"
Alfredo Pérez Rubalcaba escolta Alfonso Guerra, el 12 de febrer passat, al Congrés. /
Qui subscriu aquestes línies fa més de 32 anys que no milita en cap partit, però el cas és que va ser militant de Convergència Socialista de Catalunya, primer; del PSC (Congrés), després, i del Partit dels Socialistes de Catalunya, posteriorment. Fruit de la meva experiència en aquesta història, he d'admetre que en el procés que va portar a la unitat del socialisme català, ens van prendre el pèl a tots, a nosaltres, però també als companys procedents de la Federació Catalana del PSOE.
En tot el procés previ a la creació del Partit dels Socialistes hi va haver moltes desconfiances. A la gent del PSC (C) se'ns va fer creure que el nou partit seria del tot sobirà i que, fruit d'aquesta sobirania, establiria un acord federal amb el PSOE per fixar, conjuntament amb aquest, l'estratègia a nivell d'Estat "en el marc de la lluita de classes".
Al mateix temps, a la gent de la FSC-PSOE se'ls va fer creure que de facto el nou partit no era una altra cosa que "un partit de nacionalitat o regió", nom amb què el PSOE començava a designar les seves federacions territorials, que havien absorbit els petits partits que formaven la Federació de Partits Socialistes (FPS) o el Partit Socialista Popular de Tierno Galván.
Al congrés d'unitat es va arribar amb una desconfiança consolidada. Nosaltres, els del PSC (C), començàvem a témer que el que anàvem a crear era el "partit de nacionalitat", concepte que des de Madrid els venien als de la FSC. En canvi, els companys de la FSC cada vegada veien més clar que el nou PSC seria un partit sobirà.
De fet, en les primeres sessions del congrés, quan els partits feien les seves assemblees de dissolució, sentíem, acollonits, com els delegats de la FSC --reunits en una sala a part-- cridaven fort i reiteradament: "PSOE, PSOE, PSOE...", reivindicant la seva voluntat que el nou PSC fos la continuïtat, adaptada als nous temps, de la seva organització. Hi va haver d'anar Alfonso Guerra --sí, el mateix que ara demana la reinvenció de la FSC-- per tranquil·litzar els ànims dels seus companys.
El cert és que els companys de la FSC-PSOE tenien raó en les seves pors. El que va sortir del congrés va ser un partit sobirà. De fet, complia amb tots els requisits com a tal, i sempre ho ha fet. Inscrit al Registre de Partits, els seus comptes sempre han estat analitzats per separat dels del PSOE, com dues organitzacions diferents que són.
Així mateix, la Junta Electoral Central ha rebutjat les reclamacions formulades per altres partits --especialment PP i CiU-- que exigien que es considerés el PSC com a integrant del PSOE a l'hora del repartiment d'espais electorals. PSC i PSOE també figuren separats en el repartiment de les subvencions econòmiques que reben les candidatures pels resultats electorals.
Teníem les proves per escrit: inscripció del PSC al Registre de Partits i reiterades referències sobre el seu caràcter sobirà als documents fundacionals. I, malgrat això, molts delegats del PSC vam sortir del congrés d'unitat pensant que potser sí que les coses tenien tota la pinta de donar la raó als companys de la FSC que ens deien que el PSC seria "un partit de nacionalitat" com podia ser-ho el PSE, encara que amb un tracte preferent per part de la direcció de Ferraz.
(Continuarà)
