Discrepo, mestre Fontana

Els demano que llegeixin, i també que tornin a fer-ho, l'entrevista que Ernest Alós ha fet al mestre Josep Fontana. Per raons d'espai al blog la vaig titular 'Josep Fontana a l'aparell'. Anant pel dret, diré que jo veig les coses d'una altra manera. No només això, trec la conclusió que --després d'una aproximadament encertada radiografia de la situació--, el mestre es desdibuixa en unqa cosa que tendeix no només al pessimisme, que seria el menys important, sinó a la impotència. Encara que, com a prudent que sóc, diré que un servidor n'ha fet una lectura molt picallosament subjectiva.

Jo veig les coses de la manera següent: d'un costat, el neoliberalisme està fent esgavelladament uns enormes estralls en la condició concreta de milions de persones, en els seus drets socials i polítics, en el conjunt de l'economia, en la política; d'un altre costat, no passa un dia que es desenvolupin potents i massives mobilitzacions de masses en resposta a aquests abusos. Si el primer és una dada (l'agressió del neoliberalisme), el segon --la pressió sostinguda en contra seu-- també ho és. Sense anar més lluny, n'hi ha dos exemples molt recents: un, les gegants mobilitzacions portugueses, convocades per 'Que es linxi la troica'; dos, milions de 'grilliti' italians, que --siguin quines fossin les intencions del seu cap visible-- expressen clarament canvis profunds en la política italiana. No parlo de Bulgària perquè només tinc les referències de la premsa. I no insisteixo, per sabut, en l'ininterromput procés de mobilitzacions espanyoles.

El mestre Fontana acostuma a dir que, en contra del que succeïa fins abans dels anys 70, els poderosos ja "dormen tranquils", que ara les mobilitzacions de masses "no intimiden". Aquest plantejament pot ser gratificant per a una certa ànima de l'esquerra mústia, però és tan subjectiu com si jo afirmés la tesi contrària. Perquè, en el meu cas, estimo que no dormen gaire "tranquils" enfront de tanta contestació social i tanta impugnació de la política instal·lada.

Centralitat als palaus

Per exemple, vegem aquestes llumetes: durant molt temps hem clamat contra el silenci de la ciutadania davant la corrupció; no obstant, ningú podrà negar que avui existeix una evident relació, clarament explicitada, entre la qüestió social i la podridura de la corrupció. Un altre exemple, també fins fa poc la centralitat estava en la política que es feia als palaus; avui, en canvi, està al carrer. Són, és clar que sí, "llumetes"... Que abans no existien. Que ningú llanci les campanes al vol festivament, però que ningú toqui a morts.

Sobre l'article del mestre Fontana meditava ahir durant la manifestació que va recórrer la meva ciutat, Pineda de Mar, en defensa de l'escola pública, laica, gratuïta i contra les retallades. Centenars de persones recorrent el poble (la majoria amb les samarretes grogues), darrere d'una pancarta i una banda de música, que interpretava bulliciosament --crec recordar-- un vals de Dmitri Xostakóvitx. A destacar que la gent sortia als balcons i aplaudia amb devoció els manifestants. Un servidor meditava...

... per treure'm el mal gust de boca que m'havia deixat el mestre Fontana. I m'interrogava, com fa el meu amic Francisco Prado Alberdi davant la lectura del molt recomanable llibre de Fontana 'El futuro es un país extraño, sobre com construir quotidianament aquest "país estrany" o, si es prefereix, aquesta "ciutat del treball i del saber".

Ja ho saps Sísif

És a dir, com abordar aquest projecte, sempre permanent i sempre inacabat, de la "refundació del sindicat"; de quina manera reformar tota l'anatomia de les esquerres; com articular una relació entre els moviments socials i les esquerres, basada en la igualtat i en la diversitat d'aquests subjectes; de quina manera construir un projecte de societat activa i intel·ligent. Com és evident, encara estava meditant sobre la "refundació del sindicat" quan vam arribar al final de la manifestació. Però tornant a casa em vaig dir: és sobre aquests processos on té lloc la hipòtesi de construir aquest país estrany.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Estimat Sísif, ja ho saps: una altra vegada et toca pujar la costa. T'envejo perquè cada vegada que baixes, et tornes a aixecar.

http://lopezbulla.blogspot.com.es/