Final d'etapa
Hugo Chávez no deixa de ser una conseqüència de la història dels partits polítics tradicionals de Veneçuela
Acostumat a enfrontar batalles de diferent calibre i condició, la més decisiva de totes ha acabat per vèncer-lo abans del que s'havia imaginat, quan es pensava que podria derrotar una quarta intervenció de càncer. Des de la seva última operació a l'Havana l'11 de desembre només se l'ha pogut veure en tres fotografies. Quan va anunciar la seva partida cap a Cuba a la recerca d'una mena de miracle es va acomiadar amb una escenografia sòbria, amb la bandera a la dreta i un metge amb bata blanca al costat. L'atmosfera creada tenia una certa solemnitat; les seves paraules s'acostaven més a la pedagogia que l'aparatositat habitual en ell. Llavors va assenyalar el seu hereu amb unes paraules que avui adquireixen tot el sentit: "Si es presentés alguna circumstància sobrevinguda que a mi m'inhabiliti, en la meva opinió ferma, plena com la lluna plena, irrevocable, absoluta, total, en aquest escenari que obligaria a convocar eleccions presidencials, vostès elegeixin Nicolás Maduro com a president".
Hugo Chávez no deixa de ser una conseqüència de la història dels partits polítics tradicionals de Veneçuela. Aquells que durant més de 40 anys van governar el país de forma alterna --els socialcristians i els socialdemòcrates-- sense prestar cap atenció a les enormes bosses de pobresa i a la iniquitat que generaven les seves polítiques, a més dels escàndols que provocava un tipus de corrupció institucionalitzada. El llavors tinent Chávez va saber llegir aquesta realitat oferint una alternativa radical de ruptura revolucionària, que va saber connectar amb els desheretats i expulsats del sistema, sumant a més sectors de les classes mitjanes, esgotats fins a l'extenuació de l'esperpent que oferien les elits polítiques clàssiques. La seva aposta inicial es va assemblar molt a la que va fer el mitificat Juan Domingo Perón, militar com ell, quan el 1945 va aconseguir captivar per a la seva causa centenars de milers de famílies marginades amb un discurs nítid de ruptura per als que no tenien res a conservar i per tant, res a perdre. Els descamisats argentins serien assimilables avui als enfervorits veneçolans de 'la roja rojita' que aconsegueixen abarrotar la gran avinguda Urdaneta de la capital cada 4 de febrer, quan recorden i feliciten --un contrasentit més-- el protagonista de l'intent fallit de cop d'Estat de 1992, que convertiria en famós un llavors desconegut oficial paracaigudista. Pres a la presó de Yare, va ser precisament en aquell moment quan va conèixer Nicolás Maduro, un militant maoista, sindicalista i conductor del metro a Caracas.
Acaba una etapa política a Veneçuela. S'inicia ara un període de redefinició del chavisme sense l'indiscutible lideratge del seu creador. El suport de les Forces Armades al projecte bolivarià es presenta com transcendent en un futur sense el seu comandant. En aparença, els militars avalen ara com ara l'herència transmesa amb garanties de cohesió interna després de la depuració d'alts oficials que es van sumar al frustrat cop d'estat del 2002 contra Hugo Chávez. La mort del guia de la revolució deixa òrfena una part de la polaritzada població de Veneçuela. L'Amèrica Llatina revolucionària del segle XXI perd també un dels seus líders més combatius; el seu referent més explosiu, extravagant, provocador, histriònic i, com si tot això es pogués barrejar en una coctelera, odiat i volgut de la mateixa manera entre furiosos detractors i fanàtics partidaris. Amb ell mai no hi va haver mai matisos. Tampoc en el tauler d'escacs d'un món molt pendent de la seva prematura última partida jugada contra la mort. Els uns resant perquè desaparegués, els altres pregant a Déu perquè es curés. Tot el que Hugo Chávez representa té a veure amb la desmesura. Per a molts, justificada, encara que vostè no ho vegi així.
