L'inevitable viatge a Ítaca

Les declaracions del fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, sobre les qüestions legals que planteja una consulta sobiranista en el marc de la Constitució i de l'Estatut d'autonomia han provocat, com era d'esperar, un autèntic sisme submarí en els enclavaments del poder. A primera vista, hi ha qui podria pensar que un fiscal en cap o qualsevol altre membre del ministeri fiscal no s'ha de pronunciar en relació amb aspectes legals que inqüestionablement tenen connotacions polítiques. Per sobre de qualsevol valoració sobre l'oportunitat o la conveniència d'aquesta manifestació, el cert és que, segons el meu parer, està perfectament emparada per l'estatut orgànic del ministeri fiscal i, cosa que és més important, per la mateixa Constitució espanyola.

La Constitució obre espais per a l'actuació del ministeri fiscal en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l'interès públic tutelat per la llei. L'estatut personal dels jutges i fiscals els permet associar-se i expressar opinions sobre la legalitat en general i també sobre l'organització i el funcionament del poder judicial.

Com tota opinió, pot ser objecte de crítica però no és sancionable si es manifesta en termes racionals i estrictament jurídics. Durant aquests dies passats els hem sentit posicionar-se públicament sobre la irracionalitat de la llei hipotecària, sobre la dació en pagament i contra l'indult. Les crítiques han estat duríssimes. La societat espanyola les ha elogiat.

Contràriament, quan el fiscal en cap de Catalunya ha opinat sobre les possibilitats legals, dintre del marc constitucional, de portar a terme una consulta al poble de Catalunya s'ha desfermat una tempesta política, per un altre costat previsible. Les seves manifestacions, en la meva opinió, han estat impecablement constitucionals i estatutàries. Ha utilitzat molt encertadament el seu dret a la llibertat d'opinió.

Algú pot ser que discrepi o que senti desgrat davant les seves manifestacions, però ni el país ni la democràcia estan per incrementar innecessàriament les tensions. Aquesta immaduresa democràtica, heretada d'aquella meravellosa transició que alguns ens volen vendre, no pot afegir a les seves deficiències que es deixi de banda la racionalitat política i el sentit comú.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Alguns tenim la sensació que l'obertura d'un expedient disciplinari al fiscal en cap de Catalunya obeeix a la seva dissidència amb la doctrina política oficial. M'atreveixo a sostenir que si en comptes d'oferir solucions legals, s'hagués posicionat de forma contundent en contra de qualsevol consulta popular o hagués amenaçat amb la persecució i càstig dels que intentin la via sobiranista, estaria rebent l'aplaudiment del Govern i d'altres sectors de la societat.

La qüestió de la indissoluble unitat de la nació espanyola ha de ser abordada d'una manera serena, madura (tenim l'exemple no llunyà del Regne Unit), dialèctica i sobretot democràtica. Els sentiments irracionals i predemocràtics ja sabem, per desgràcia, on ens porten. El viatge a Ítaca és inevitable.