ANTOLOGIA DE BESTIESES POLÍTIQUES
El partit de la Rosa (Díez) i de l'ortiga (Toni Cantó)
"Els pitjors enemics de Díez consideren que l'ambició desmesurada i el personalisme a ultrança han estat i són els eixos de la seva trajectòria política"
Toni Cantó, diputat d’UPD. /
Fa tres anys, la portaveu d'Unió Progrés i Democràcia (UPD), Rosa Díez, declarava: "No és que aquest sigui el partit de Rosa Díez. És que en sóc la cara visible, perquè sóc l'única diputada. Quan siguem més diputats, veuran com parlen altres". I així ha estat. Un dels cinc diputats que té ara UPD, l'actor Toni Cantó, ha parlat. Callat hauria estat més guapo. ¿Com un parlamentari d'un partit concebut i dirigit per una dona que es defineix progressista pot afirmar que "la majoria de les denúncies per violència de gènere són falses" i que "l'home està en desigualtat"? Però anem per parts. ¿Qui és Rosa Díez?¿Què és l'UPD o el PRD (Partit de Rosa Díez)? ¿Qui és Toni Cantó?
Una dona que hauria volgut ser ministra de l'Interior
Néta d'un mestre republicà que va morir a la presó i filla d'un obrer socialista de Cantàbria al qual el franquisme va commutar la pena de mort, Rosa Díez, nascuda a Biscaia el 1952, es va afiliar al PSOE el 1977. Dins de les hosts de Pablo Iglesias va fer carrera, però no tanta com hauria desitjat. "Si hagués estat un home, potser Felipe González m'hauria fet ministre de l'Interior o de Defensa", va dir el 1999, un any després d'haver plegat com a consellera de Comerç, Consum i Turisme en el Govern basc presidit pel nacionalista basc Ardanza. Aquella va ser una època en què la seva tenacitat la va empènyer a combatre la idea que Euskadi era únicament terrorisme. "Vine i explica-ho", va ser el lema de la campanya de promoció del turisme ideada per ella.
Estava tan entregada a la seva feina de consellera --malgrat rebre el novembre del 1997 una carta bomba d'ETA, oberta pel marit i que no va causar danys--, que quan el seu partit va decidir trencar la coalició amb el PNB, ella s'hi va oposar. Acabava de perdre, el febrer del 1998, unes eleccions primàries per ser candidata a 'lehendekari' davant Nicolás Redondo fill i llavors no li va importar que el nacionalisme basc moderat negociés amb Herri Batasuna el pacte de Lizarra, que va ser la raó esgrimida per Redondo per abandonar el Govern basc.
Des d'aleshores, hi ha un abans i un després en la relació amb els nacionalismes basc i català per part de Rosa Díez: va passar de recolzar acords amb el PNB quan ella formava part del Govern d'Euskadi a convertir-se en la pitjor inquisidora de les heretgies 'abertzales' i catalanes. Fins al punt que el gran objectiu del seu partit actual és acabar amb els drets històrics del concert basc i reformar la llei electoral perquè els partits nacionalistes no tinguin tants diputats al Congrés (pretén laminar al màxim la representació basca i catalana a les Corts espanyoles). Ni tan sols el PP ha arribat tan lluny, almenys de moment. Potser aquesta és la principal raó que va impulsar el terrorista ultradretà Sáenz de Ynestrillas a recomanar el 2011 el vot per UPD, al ser "el més semblant a l'autèntic falangisme".
De creure's la solució a declarar la guerra total
Els principals enemics de Rosa Díez consideren que l'ambició desmesurada i el personalisme a ultrança han estat i són els eixos de la seva trajectòria política. No va poder, ni probablement va voler, encaixar el daltabaix que va patir el 2000 en les eleccions a la secretaria general del PSOE que va guanyar Zapatero (414 vots), seguit de Bono (405) i de Matilde Fernández (109). Ella es va haver de conformar amb 65, el 6% dels votants, xifra ridícula per a qui es va presentar a la cita pregonant: "Jo em considero la solució del PSOE, la persona que ha d'abanderar el canvi en una nova etapa". Tan sols dos anys abans, havia deixat anar: "Crec que una dona al poder espanta els homes". ¿No s'ha parat a pensar que potser és el seu caràcter, més que la condició femenina, el que en realitat pot espantar els homes? "Jo sempre he estat una socialista heterodoxa", va confessar el 2010. ¿L'heterodòxia podia ser una solució per a un partit en crisi?
Amb tot el peix venut al PSOE, Rosa Díez va anar perfilant la idea d'un nou partit que es pogués sustentar dels votants socialistes desencantats i de l'electorat del PP menys fidel. Després de mantenir fins al 2007 l'escó d'eurodiputada del PSOE conquistat el 1999 --votant en la seva última època al Parlament Europeu a favor del PP (es va oposar a la creació de la comissió del frau del lli que esquitxava l'aleshores ministra d'Agricultura, Loyola de Palacio; va rebutjar la investigació del naufragi del 'Prestige', etcètera)--, el setembre del 2007 va presentar el seu nou partit, recolzada, entre altres, pel filòsof Fernando Savater, el director teatral Albert Boadella, el dirigent de la plataforma ¡Ja n'Hi Ha Prou! Carlos Martínez Gorriarán i l'escriptor Vargas Llosa, que va dir: "UPD és l'aliat ideal del PP per moderar-lo". ¿Per moderar-lo? En els temes autonòmics, Rosa Díez no sembla pas la moderació en persona, quan confon a consciència la centralització amb la igualtat i pretén il·legalitzar Amaiur i Bildu, tot i la desaparició de la violència etarra.
Una senyora moderna i coqueta
El dia que la periodista Elena Pita li va preguntar sobre el seu activisme feminista, la resposta de Rosa Díez va ser irònica: "Quan Aznar parla d'oportunitats per a la dona em fa pensar en la setena planta d'El Corte Inglés". De feminista, no s'acaba de saber si n'és gaire, però de femenina oxigenada tant com vulguin. "Sóc coqueta, però no em considero vanitosa" (març del 1998). "M'agrada l'estètica, sentir-me guapa i tinc bon gust" (juliol del 2008). "Jo no vaig de moderna; sóc moderna. M'agrada la moda, i la considero una part de la nostra indústria i de la nostra cultura" (febrer del 2010). En una celebració de la revista 'Vogue', el 2008 a Madrid, Rosa Díez no va tenir cap inconvenient a posar com una model a la passarel·la per la qual abans havia desfilat ni més ni menys que Claudia Schiffer.
En aquest context, ¿què és UPD, segons la seva fundadora? "Som un partit progressista, nacional, laic i transversal, que no vol dir de centre". Si per progressisme s'entén, per exemple, la lluita ecologista i el dret a una mort digna, a UPD no li urgeix gaire. ¿El PRD és de dretes o d'esquerres? "Hi ha progressistes, liberals i d'esquerres, però d'una esquerra no dogmàtica". Un exemple de la de transversalitat deu ser Toni Cantó, ¿oi?
Un diputat portaveu de la frivolitat
Això del tuit de Toni Cantó espifiant-la amb la violència de gènere no és cap relliscada d'un dia tonto. A la Comissió d'Igualtat del Congrés dels Diputats (on és el portaveu d'UPD, únic home envoltat de dones) ja ha anat demanant al Govern que "no giri l'esquena a les denúncies falses" i que deixi de legislar "contra els homes". En un altre tuit anterior al que ha aixecat tant d'enrenou ja va apuntar, també erròniament: "¿Sabies que un terç de les morts per violència domèstica a Espanya són homes?". Les xifres oficials igualment el desmenteixen: no més d'un 9%.
¿Cantó era el diputat ideal perquè la seva cap el fes portaveu d'Igualtat? ¿Com es pot ignorar que aquest home, de vida sentimental tan agitada com polèmica (quatre dones, tres fills, un divorci, etcètera), va abandonar l'actriu Eva Cobo dos mesos abans que fos mare d'una filla que l'actor va reconèixer molt tardanament i obligat pels tribunals de justícia? Almenys Rosa Díez hauria de vigilar de prop les dades que utilitza el seu diputat. Quan ell assegura que "gairebé el 5% dels majors de 18 anys ha passat per un procediment judicial de violència de gènere sense proves" hauria d'haver sabut que, segons les dades de la Fiscalia General de l'Estat, no supera el 0,01%.
Notícies relacionadesMés de 80.000 valencians que van votar Cantó es mereixen més rigor i menys frivolitat. I no només amb la violència de gènere, sinó també quan s'aborden altres temes, com el desastre econòmic de la televisió autonòmica valenciana. No es pot, com va fer ell, penjar un muntatge de vídeo en què es veia caure una bomba sobre l'edifici televisiu i comentar: "Una bona manera d'acabar amb el dèficit de Canal 9". Ni, per descomptat, defensar la festa dels toros a base d'anar pregonant pel món la supina bajanada que "els animals no tenen dret a la vida". Per cert, l'esmentat filòsof Savater ja va anunciar quan UPD va cobrar vida: "Que ningú s'enganyi, aquest partit neix per arriscar-se, per molestar". Una cosa és molestar i una altra de ben diferent desbarrar.
