Al triomf sense complexos

Era març del 69 a Montjuïc. Temps en què tot era en blanc i negre o molt gris: les àvies, les monges, el vestuari, les fotos, les pel·lícules i també, evidentment, la pista de cendra del vell i ruïnós estadi.

Però a la premsa s'escrivia d'atletisme. Així ho reflecteix la primera crònica de les meves aventures atlètiques enganxada en un àlbum de retalls que la meva mare, setmana a setmana, tenia cura de datar i enganxar per immortalitzar la vida esportiva de la seva filla petita. Solament era una Lliga Catalana, però la premsa n'informava. Tenia 11 anys i competia amb una samarreta de màniga curta i bombatxos, no fos cas que ensenyés més del compte i m'advertissin que una senyoreta havia de ser més recatada.

Des d'aleshores han passat 44 anys i segueixo competint. Però ara ho faig amb top i calceta, ensenyant el melic i una porció de les natges a l'aire. Les pistes van deixar de ser negre cendra i avui llueixen tartan tintat de rosa o blau intens.

Per sort, aquella època fosca i grisa -en què les esportistes érem pràcticament invisibles per al públic espanyol- va anar donant pas, a poc a poc, a una vida més alegre, amb més color… a la vegada que algunes noies esportistes també van començar a ser reconegudes per la gent.

Excepte casos com les excepcionals Carmen Valero o Mari Pau Corominas, les esportistes d'aquí érem blanc de burles durant els anys de dictadura cada vegada que sortíem pel continent i tocava enfrontar-nos als potents equips de l'Est. Era clar que davant les admirades valquíries no hi havia comparació possible. «Les espanyoles camacurtes, baixetes i amb cul», com deia una crònica de l'època, érem constantment vilipendiades i ridiculitzades enfront de les esveltes germàniques o poloneses. Gràcies per regalar-nos aquest complex d'inferioritat…

Temps de masclisme

Se'ns considerava esportistes de tercera categoria i era impensable que poguéssim ni tan sols somiar un gran èxit internacional. Simplement, no ho crèiem possible: ni les atletes, ni la immensa majoria d'esportistes espanyoles, llevat de comptades excepcions.

Més tard vam comprendre la verdadera realitat. Segurament aquelles esportistes estrangeres eren més altes i guapes, però ni de bon tros tan extraordinàriament bones com el dopatge els va permetre ser. Anaven carregades fins a les celles.

Temps de molt masclisme, encara que, per fortuna, van canviar les coses. Va caure el mur de Berlín; es va destapar el dopatge d'Estat implantat per la RDA i altres països de l'Est; es va endurir la lluita antidopatge i van aparèixer casos positius per totes bandes (també aquí, per cert), i les diferències entre les espanyoles i l'elit europea van deixar de ser tan evidents. I d'aquell vell complex d'inferioritat van sorgir esportistes de rellevància, amb un primer canvi substancial a Barcelona 1992 i la recent i aclaparadora eclosió de les noies guerreres a Londres 2012, que han aportat a l'historial espanyol més medalles que els nois. Cosa inimaginable quan corríem amb bombatxos i es burlaven del nostre físic.

Les generacions actuals ja no se senten menysvalorades i tenen valuosos referents en què inspirar-se. Això els permet afrontar l'esport aspirant al més al¡t. Aconseguir un títol olímpic ja no és un somni irrealitzable. Ara tenim campiones olímpiques, mundials i europees, esportistes triomfadores, sense complexos i admirades pels seus èxits. Fins i tot les noies futbolistes comencen a tenir cabuda en un esport de domini masculí i ara sóc jo qui va a animar la meva filla, que juga com a lateral dret encara que a mi m'inculquessin que no era esport per a dones.

El pecat de la premsa

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Només falta que s'acabi aquesta maleïda crisi, tornin els diners, inverteixin els patrocinadors i que els mitjans de comunicació es facin ressò de les gestes de les dones amb la mateixa vara de mesurar que quan les aconsegueix un home. I que es valori en una noia el seu valor esportiu i no el seu aspecte físic, atàvic tic masclista.

Solament reivindico un aspecte dels temps foscos: si llavors era possible escriure una crònica sobre una nena velocista que no aixecava un pam de terra, ¿per què no pot ser possible que ara es presti atenció a atletes que volen per sobre dels dos metres i conquisten ors?