El dilema veneçolà

De gairebé tots els cabdills i dictadors hispanoamericans pot dir-se el cervantí vers de «fuese, y no hubo nada». No així d'Hugo Chávez. Per fi va ser, i sí que hi va haver. Hi va haver molt.

Per a qualsevol escèptic, els gairebé tres lustres presidencials del comandant Hugo Chávez han deixat un país sumit en un creixement econòmic molt lent, una democràcia soscavada per la intimidació de qualsevol rival, una inflació galopant i un aïllament internacional únicament mitigat per dubtosos suports estratègics per part del sempitern dictador cubà o alguns règims populistes sud-americans. Per a qualsevol que, com qui escriu això, sigui una mica coneixedor i molt admirador de Veneçuela, hi ha també virtuts en el seu haver: Chávez va cridar l'atenció sobre la misèria d'un poble habitant d'un país immensament ric en el qual les oligarquies no havien estat mai capaces de donar oportunitats a la ciutadania.

La tragèdia veneçolana és que ja en l'època en què Chávez va donar el seu cop d'Estat, fallit, contra el president Carlos Andrés Pérez, el 1992, s'estava formant una classe mitjana pluralista i constitucionalista que, si el mateix Chávez no li hagués tallat les ales, hauria consolidat la democràcia pluralista al país i hauria obert aquesta via per a tot Amèrica Llatina. Enfront del seu decrèpit i estalinista amic Fidel Castro, Chávez va ser capaç de donar possibilitats a l'oposició. Encara que la va mantenir contra les cordes i li va prendre, quan li va convenir, llibertats cíviques i de premsa, li va presentar batalles electorals i les va guanyar. El monopoli de micròfons, altaveus i càmeres televisives fa més miracles que la Mare de Déu de Caromoto, santa patrona de Veneçuela. O que l'espasa victoriosa de Simón Bolívar, genial llibertador de l'Amèrica hispana. Chávez, amb desimboltura, la brandava en públic sense miraments. Imagini's, estimat lector, que algun dels nostres mandataris empunyés l'espasa del Cid, la cèlebre Tizona, per arengar la ciutadania i, suposo, foragitar sarraïns.

El futur de Veneçuela, i en gran part de la vasta part nord de Sud-amèrica, dependrà molt del futur mateix d'una oposició en què els partits liberals d'esquerra i socialistes democràtics tenen una posició predominant. L'ha encapçalat Henrique Capriles, antic governador de l'estat de Miranda i que en les eleccions de l'any passat va aconseguir més del 44% dels vots a la presidència. (Una vegada més, una cosa que s'ha de recordar a favor de Chávez: el seu manteniment d'uns mínims respectables de pluralisme republicà, cosa que els seus detractors acostumen a oblidar.) Capriles tindrà alguns pocs amics nostàlgics dels lamentables temps en què a Veneçuela manaven les oligarquies més estretes, quan els beneficiaris dels cecs beneficis petrolers es gastaven tot el que els vingués de gust a Miami i exportaven a cabassos capitals a Suïssa o altres destins fraudulents. Però el seu moviment conté elements cívics molt prometedors. Hi ha hagut i hi ha a Veneçuela una molt notable preocupació per la democràcia local, per la participació ciutadana, per la incorporació activa de la gent a la vida pública. I no solament a Caracas, sinó a la primera ciutat industrial, Valencia, estratègicament vinculada a Puerto Cabello, centre d'exportacions però també de l'excessiva importació d'uns béns que els mateixos veneçolans haurien de produir. Una democràcia lliure de demagògies petrolíferes -cosa que no va superar Chávez- haurà de seguir la via industriosa i seriosa oberta per aquesta nova mentalitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És la tercera via. Enfront del colpisme dels pronunciaments i de l'alternativa del cabdillisme populista, sentimentaloide i repressor de la premsa lliure i la dissidència, es deixa albirar per fi, i no només a Veneçuela, una possibilitat de consolidar una democràcia liberal en el sentit més genuí de la paraula. La classe cívica veneçolana sap molt bé, tant com ho sabem nosaltres, que aquesta tercera via, la de la democràcia liberal, dista molt de la perfecció. Però és el règim menys dolent del món, ara com ara. És l'ordre polític de les garanties de llibertat i d'una certa justícia. És el que dóna feina, com veiem cada dia, als nostres magistrats, que no cessen portant a judici tant polític corrupte. Encara que siguin o hagin estat ministres del Govern.

No sóc ningú per donar consells als nostres amics veneçolans, però sí que ho sóc -ho som- per alegrar-nos que aquest camí estigui cada vegada més obert per a ells. Al capdavall, Hugo Chávez i l'anomenat chavisme no van aconseguir barrar definitivament el pas a aquesta democràcia liberal. És el millor que recordarem de l'últim cabdill de les Amèriques. Esperem que quan mori Fidel Castro, cosa inversemblant però que acabarà succeint, hagi estat l'últim a perpetuar-se en un poder que no hauria de ser mai etern per a un mer ésser humà.