La crisi com a oportunitat

Diverses veus de l'àmbit de l'independentisme han coincidit que la crisi econòmica podia engruixir les files de les opcions que opten per l'Estat propi. Semblava que això podria portar el país a decantar-se cap a posicions clarament sobiranistes. No nego la major, però m'interessa analitzar l'efecte contrari. Sovint s'ha dit que a Espanya alimentar la catalanofòbia donava vots, i no tinc gaires arguments per contradir aquesta afirmació. En aquest context, doncs, la frase, com més ens maltracti Madrid, més independentistes hi haurà té una doble lectura. La d'aquí, però també la d'allà. I si entrem una mica a fons en el tema veurem que res és casual.

El Govern del PP s'ha caracteritzat en els darrers mesos per una ofensiva recentralitzadora sense precedents. Les iniciatives en diversos àmbits per retallar les competències del Govern català i recuperar capacitat d'actuació des del Govern de l'Estat a Catalunya són un autèntic escàndol. Repassem-ho. Hi ha hagut conflictes en educació, on l'amenaça del ministre Wert afecta directament el moll de l'os de l'autogovern i de la convivència a Catalunya. Atac frontal i directe al sistema d'immersió lingüística que tants èxits ha donat al país. I tot això, combinat amb les retallades corresponents, la rebaixa dels sous als mestres, tancament d'aules fruit del dèficit fiscal que ofega les finances catalanes, pot ser demolidor.

Seguim. A nivell d'infraestructures les notícies no són gaire millors. La batalla permanent pel corredor del Mediterrani té aspectes de novel·la negra més que no pas d'episodi important de la política catalana, espanyola i europea. Tothom ho veu clar al Mediterrani, a Europa s'insisteix que aquesta és l'opció de futur mentre que de Madrid estant sembla que només hi hagi ulls per al corredor que ha de travessar, literalment, els Pirineus, i connectar amb el centre. També podríem parlar de les barbaritats que s'han comès amb l'alta velocitat i els greuges territorials que ha representat aquesta qüestió (preus, línies que no tenien passatgers, criteris d'eficiència,...), per no parlar del drama de les rodalies. Fins i tot podríem parlar de la necessitat imperiosa que té el Prat de volar sol, sense males companyies que acaben per limitar la seva gran potencialitat, que ben combinada amb Reus i Girona podria plantejar un sistema aeroportuari català basat en l'eficiència i el rendiment òptim. Pe-

rò això, ara, també és una quimera.

I n'hi ha més. L'ofensiva del Govern d'Espanya en l'àmbit del món local afecta tot l'Estat, certament. Però les conseqüències són molt més perverses a Catalunya, entre d'altres coses perquè les competències per a l'ordenació del món local són catalanes, però a més semblava que hi havia acord perquè les diputacions catalanes comencessin a iniciar el camí cap a la seva desaparició, i, en conseqüència, el traspàs de competències cap al món local, i fins i tot en alguns aspectes cap a la Generalitat. Doncs el PP no té cap mania a reforçar les diputacions i reduir dràsticament el pes del món local. Això per no parlar de l'ofensiva de la Delegació del Govern a Catalunya contra uns quants ajuntaments per qüestions estrictament simbòliques.

I si amb això no n'hi hagués prou, el ministre d'Hisenda no només no dóna aire per respirar des del punt de vista fiscal, sinó que traspassa totes les exigències de més austeritat i més retallades a les comunitats autònomes. O sigui que el nivell de dèficit que s'exigeix per a Catalunya és pràcticament impossible de complir, mentre que l'Estat no s'autoexigeix la mateixa capacitat de sacrifici. Montoro no només consolida el dèficit fiscal de Catalunya. Ara fa un pas més.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I encara podríem continuar amb l'ofensiva del ministre d'Afers Estrangers que amenaça de no deixar tenir política exterior pròpia a la Generalitat amb l'excusa, barata i maldestra, d'economitzar recursos, i evidentment amb l'objectiu de no permetre que Catalunya internacionalitzi el seu conflicte, o amb un rosari d'exemples amb casos d'altres ministeris que són d'una arbitrarietat escandalosa. Cultura cancel·la l'ajut al Macba pel dèficit global, Sanitat recorre l'euro per recepta, etc. La crisi ha esdevingut la gran oportunitat per a la dreta d'uniformitzar encara més Espanya.

La crisi, doncs, ha obert oportunitats. La gran diferència és que ells per tenir l'oportunitat només poden anar en contra nostra, del país, de la seva gent, de la llengua, de la convivència (Aznar ja va amenaçar). En canvi nosaltres, per poder aprofitar l'oportunitat que se'ns ha obert amb la crisi i que la història ens ofereix, només hem de saber anar a favor nostre, o sigui de tots i cada un dels ciutadans que avui viuen a Catalunya. L'escenari d'un país potent, amb veu pròpia a Europa i que sigui net, endreçat, culte, actiu i benestant és el millor argument que tenim. Sense anar contra ningú, només a favor nostre.