Els altres desnonaments

L'oposició als desnonaments per impagament d'hipoteques és una de les causes que més suports conciten entre la ciutadania. Gràcies a la pressió de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i d'altres entitats, la tragèdia de milers de famílies condemnades a la pèrdua de la seva vivenda i al pagament de deutes inassumibles s'ha convertit en una injustícia intolerable. Per no quedar-se al marge d'aquest clam, fins i tot el mateix portaveu del PP al Congrés, Alfonso Alonso, va arribar a sostenir que el seu partit i la PAH anaven «pel mateix camí». No obstant, res fa pensar que el dret a la vivenda dels sectors més afectats per la crisi formi part de les prioritats del Govern central.

Fa uns dies, el Congrés, amb els vots favorables del PP i UPD i les abstencions de CiU i el PNB, va fer un pas decisiu en l'aprovació d'una reforma que afectarà de ple altres famílies: les que (mal)viuen en règim de lloguer. La iniciativa persegueix dos objectius. El primer, reduir de cinc a tres anys la durada dels contractes d'arrendament i permetre que llogaters i propietaris pactin «lliurement» augments il·limitats de la renda. El segon, convertir l'impagament d'un sol mes de lloguer en causa de desallotjament i crear un registre públic de morosos per donar seguretat als propietaris.

Els impulsors de la reforma sostenen que el seu objectiu és «dinamitzar el mercat de l'habitatge» i «evitar rigideses» (un llenguatge suggerentment similar a l'utilitzat en les últimes contrareformes laborals). No obstant, a falta d'un parc públic assequible i suficient el més probable és que únicament serveixi per agreujar una situació d'emergència habitacional que l'ONU ha denunciat fins al cansament. I que ja s'ha cobrat algunes vides, com la de José Antonio Diéguez, el veí que dimecres de la setmana passada es va llançar per la finestra d'un modest pis de Bilbao quan estava a punt de ser desallotjat.

Al precaritzar encara més la posició dels arrendataris, en efecte, la reforma desincentivarà la conservació dels pisos llogats i acabarà per criminalitzar les persones amb necessitats més agudes. La idea és reforçar la percepció que la morositat en el pagament del lloguer obeeix a la mala fe i no a la falta de recursos. Però les dades disponibles demostren que, malgrat la crisi, aquest tipus de morositat continua sent minoritària. I que allà on existeix, es concentra més aviat entre promotors immobiliaris i entitats financeres que no paguen ni les despeses de comunitat. Per a les famílies, en canvi, pagar el lloguer i evitar la pèrdua de la seva llar és una necessitat de primer ordre. Tant, que pot justificar la desatenció d'altres necessitats com l'alimentació, el vestit o l'educació.

En realitat, si la reforma rep el vistiplau del Senat el dret a l'habitatge patirà un nou cop. D'entrada, es fomentarà un interessat enfrontament entre els llogaters més vulnerables i molts petits propietaris que també s'han vist empobrits amb la crisi. Mentrestant, les grans immobiliàries i les entitats financeres podran seguir especulant amb un parc de vivendes infrautilitzat que bé contribuiria a alleujar el problema. El resultat serà nefast. Als desnonaments per execucions hipotecàries s'hi sumaran els de milers de persones que, sobretot en nuclis urbans on el lloguer és majoritari, no arriben a final de mes i corren el risc cert de quedar-se al carrer.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

No fa falta ser un crític radical per advertir el desencert d'aquesta política. En països com Dinamarca, França, el Regne Unit o Holanda, les insuficiències del mercat privat de lloguer són compensades per l'existència d'ajudes, per la prohibició de desnonaments en casos extrems, per la penalització de l'abandonament injustificat de vivendes i, sobretot, per la presència d'un fort parc de lloguer social (entre el 20% i el 35%). I allà on el parc públic no té prou pes, com a Alemanya (un 6%), almenys hi ha límits als preus del lloguer privat.

Si de veritat pretén dinamitzar i no degradar el mercat de lloguer, el Govern central disposa de diverses alternatives. La primera, impulsar un registre rigorós, no de morosos pobres sinó de grans propietaris de vivendes abandonades o infrautilitzades. Una altra, forçar el lloguer del més d'un milió de pisos buits en mans de les entitats financeres, començant per les que han estat apuntalades amb recursos públics. Aquest és el camí raonable que assenyalen la PAH i altres entitats socials. ¿Serà capaç el Senat, aquell aparent convidat de pedra, de fer ressonar les veus del carrer abans que una nova tragèdia es consumi?