ANTOLOGIA DE BESTIESES POLÍTIQUES
Ibarra i la 'hitleritis' aguda de destacats socialistes
"Es pot ser jacobí com molts socialistes del PSOE, però el que és inadmissible és extrapolar la història més negra per condemnar a l'infern els que no pensen igual"
José Bono, al Congrés, durant la seva etapa de president de la Cambra. /
La fixació de Juan Carlos Rodríguez Ibarra amb els nacionalistes catalans ve de lluny, com podrem veure a continuació. La novetat de qui va ser president de la Junta d'Extremadura del 1983 al 2007 és que s'ha sumat als seus companys de partit Marcelino Iglesias, Francisco Vázquez i José Bono a l'hora de comparar aquest nacionalisme català amb el nazisme de Hitler. Els quatre destacats militants socialistes saben que aquesta comparació és tan odiosa com injusta i perillosa, però creuen que així desarboren més fàcilment els adversaris, quan passa tot al contrari. L'equiparació és tan grollera i falsa que el que fan és enfortir-los.
Hitler, Tejero i l'espoli català
La setmana passada, Rodríguez Ibarra va ser entrevistat a Antena 3 i va abordar el tema del sobiranisme aprovat pel Parlament de Catalunya i la voluntat de celebrar una consulta en què el poble català exerceixi el dret a decidir el seu futur. "Estàvem acostumats --va subratllar el polític extremeny-- que les constitucions se les carreguessin sempre els colpistes, amb metralletes i amb trets", però no des del sistema "com sí que estan familiaritzats els alemanys que van tenir Hitler, i els italians amb Mussolini". Potser pensant que havia d'al·ludir a un exemple més pròxim a la realitat geogràfica, no se li va acudir res més que recordar el 23-F. O sigui, si a Catalunya "demanen un referèndum per decidir ells mateixos, s'estan saltant la Constitució espanyola. Quan Tejero se la va saltar, va ser un colpista; per tant, quan algú al Parlament de Catalunya se la salta, també ho és".
Si retrocedim al 1991 ens trobarem amb la primera gran polèmica protagonitzada per Rodríguez Ibarra en relació amb Catalunya. Va ser quan va proclamar: "Catalunya és més rica no perquè li hagi tocat la loteria, sinó perquè ha robat a mans plenes a la resta de les regions durant l'anterior règim". Les paraules, venint d'un president extremeny socialista, van caure com una bomba, especialment entre els membres del PSC, partit federat (potser millor confederat) amb el PSOE. Quan Pasqual Maragall, aleshores alcalde de Barcelona, va tenir notícia que Rodríguez Ibarra no rectificava les acusacions d'espoli, no va vacil·lar a desmarcar-se'n: "Si és veritat el que em diuen, jo estaria amb Pujol i no amb aquest senyor". Aquest senyor, ja amb la boca menys calenta, va seguir amb la seva cançoneta: "Catalunya va tenir algunes dificultats amb l'idioma en el franquisme, però evidentment ja m'hauria agradat a mi que Extremadura hagués estat castigada com les regions que es diuen històriques".
Els capritxos de Pujol i de Maragall
Les contradiccions de Rodríguez Ibarra van fer aparició quan el seu cap de files al partit, Felipe González, es va veure obligat a pactar el 1993 amb Jordi Pujol per poder governar. Va ser el gener del 1994 quan el president extremeny va donar la cara pel seu homòleg català, a qui Julio Anguita havia comparat amb Franco (res de nou, com es veu). I va acusar el 'califa roig' d'Izquierda Unida d'"excitar els instints més reaccionaris i més ultranacionalistes". Ves per on: igual que el mateix Rodríguez Ibarra acaba de fer amb Artur Mas, a qui pràcticament li ha penjat una creu gammada i li ha encasquetat el tricorni del 'tejerazo'.
En l'època en què va ser José María Aznar qui va necessitar Pujol (1996-2000), Rodríguez Ibarra ja ho va tenir més clar: "És terriblement injust que els capritxos de Jordi Pujol hagin de ser pagats per la resta dels espanyols, amb l'anuència d'Aznar". Els capritxos a què es referia llavors eren les taxes farmacèutiques, però anys després també va fer servir aquest mateix mot per fustigar un altre president de la Generalitat --Pasqual Maragall--, socialista com ell, però no nacionalista espanyol.
L'agost del 2005, va ajustar el seu rifle dialèctic i va disparar així: "Maragall pertany a un grup de capritxosos que volen modificar el seu Estatut per tenir més poder, sense que la ciutadania ho demani". Com que l'Estatut era un capritx, segons el baró extremeny del PSOE, el seu partit es va posar mans a l'obra. En una entrevista publicada l'octubre del 2006, Rodríguez Ibarra va fer sortir de dubtes els catalans que encara dubtaven: "El PSOE va introduir més de cent esmenes a l'Estatut català, perquè hi havia gent nostra que estava disposada a fer la guitza". Altres que també estaven amb això de fer la guitza eren els bascos del partit d'Arzalluz i Ibarretxe. Així que Rodríguez Ibarra va saber que començaven a plantejar un referèndum d'autodeterminació, no es va tallar ni un pèl: "Si cal declarar l'Estat d'emergència al País Basc, es fa". ('El Mundo', 17-06-2002).
Com el Guadiana apareixent i desapareixent, Rodríguez Ibarra fa molts anys que és un riu polític que, quan l'ocasió li és propícia, inunda tot el que no segueix el seu curs.
Paco, Pepe i el sibil·lí Marcelino
En el seu dia, ja ens preguntàvem en aquesta 'antologia de bestieses' què els havien donat a alguns conspicus socialistes espanyols perquè s'obsessionessin tant amb el Tercer Reich. Ens referim a Francisco/Paco Vázquez, José/Pepe Bono i Marcelino Iglesias, que van aprofitar sense escrúpols la proximitat de les eleccions catalanes del novembre passat per intentar desprestigiar les candidatures nacionalistes. El més corrosiu va ser Paco Vázquez --alcalde d'A Coruña (ell sempre ha renegat d'aquesta denominació i ha preferit la vella de La Coruña) durant 23 anys i després ambaixador espanyol davant la Santa Seu--, que va parlar de la immersió lingüística del català amb bastant desconeixement de causa.
En una entrevista a la televisió autonòmica de Galícia va irrompre a distància i barroerament en l'esmentada campanya catalana. "No hi ha cap diferència --va dir-- entre un jueu amb estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l'escola". Si en comptes de viure al Vaticà, per exemple, hagués viscut un temps a Barcelona i a la seva àrea metropolitana hauria pogut conèixer de primera mà que difícil que resulta sentir als patis de les escoles catalanes una conversa en català entre els seus alumnes.
El que va fer Pepe Bono va ser un exercici de simplificació d'aquells a què ens té acostumats. "Quan a Alemanya va començar a ser sospitós tenir dues identitats [...] Quan ser alemany i jueu va començar a ser sospitós, les coses van començar a anar malament". L'expresident de Castella-la Manxa ignorava o volia ignorar quan va pronunciar aquestes paraules que els alemanys de religió jueva només tenien la identitat alemanya. ¿Bono insinuava que una Generalitat nacionalista podria planificar l'extermini dels nacionalistes?
Finalment, un altre expresident autonòmic, el socialista aragonès Marcelino Iglesias, també va contribuir a afegir llenya al foc, però utilitzant un llenguatge més sibil·lí. Quedava lluny el seu filocatalanisme (ell parla català) en el moment en què va decidir fer míting a la pròxima Lleida per deixar-se anar parlant de fronteres: "Els que volen posar fronteres volen anar cap enrere, i quan s'han posat fronteres a Europa i han guanyat els hipernacionalismes hi ha hagut molts desastres en aquest continent i més de cent milions de morts".
Notícies relacionadesEs pot ser jacobí com molts socialistes del PSOE, però el que és inadmissible és extrapolar la història més negra per condemnar a l'infern els que no pensen igual. I actualment dir Hitler encara és sinònim de dimoni. Per sort.
