'JÓVENES (SOBRE)SALIENTES'
Elogi del 'pas de deux'
"Marina Fullana, de 21 anys, i Laura Lliteras, de 20 anys, grau de superior de coreografia i tècniques d'interpretació i grau professional de contemporani a l'Institut del Teatre"
Marina Fullana, de 21 anys, i Laura Lliteras, de 20, grau superior de coreografia i tècniques d’interpretació i grau professional de contemporani a l’Institut del Teatre.
Un consell excel·lent: fer el que cadascú vulgui creient en un mateix, sense dependre dels altres, però sobretot posant-hi molt 'morro'.
Ens obren les portes de casa seva sense dubtar-ho dues vegades. Un pis enmig de l'assolellat carrer Marina. Grans finestrals, sofà d'envejables migdiades i aquell aire que es respira en un pis d'estudiants. Estem a finals de juny i elles ja tenen coloret, van amb roba fresca i llueixen figura de ballarina. No l'escanyolida de noia passarel·la, sinó el cos sa i musculós que tota dona desitja. Elles són la Marina i la Laura, dues mallorquines que han dedicat la seva vida al ball. Un duo que sincronitza els seus passos a ritme de ball contemporani sota el nom artístic Helium. Elles són les guanyadores del certamen d'Art Jove 2010 de Dansa Contemporània del Govern de les Illes Balers. Ni més i ni menys que un premi de 4.000 euros després de deixar impressionat el jurat amb la seva peça coreogràfica de 10 minuts.
Estan fetes l'una per l'altra. Viuen, ballen, mengen, surten, estudien, tot ho fan juntes. Se'ls nota al parlar. Una sinergia que tant a l'escenari com en la vida real els funciona de meravella. Són pura sincronia, una complementa a l'altra. Elles reconeixen que de la diferència n'ha nascut la convivència. Diuen de la Laura que és nerviosa i activa, mentre que a la Marina se la considera més pacient i coqueta. Una sempre està mastegant xiclet; l'altra, té una mania d'aquelles rares: no la veuràs mai beure cafè en tassa, només i exclusivament en got de vidre. La Laura és més de paella i la Marina més de sushi. Res de "dietes estrictes", en realitat pateixen el trànsit tòpic i típic de l'estudiant fora de casa de "es menja el que hi ha a la nevera" i punt. Fora les dietes del iogurt i els dejunis innecessaris a l'estil 'Cisne negro'.
I aquí és on elles entren a matar. "'Cigne negro' és una exageració de la vida d'una ballarina". Elles ni ploren al bany ni s'inspeccionen al mirall buscant aquella corba de més. Sí, d'acord, ho reconeixen, el món de la dansa és "dur i competitiu". Però elles tenen molt clar que "mentre un sigui conscient que abans que ballarina s'és persona", consideren que no té per què haver-hi espai per al patiment. La frase "Voleu la fama, però la fama costa i aquí és on començareu a pagar, amb suor", de la professora Lydia Grant de la sèrie vuitantera 'Fama', sí que és certa. Però adquireix sentit per l'esforç i les hores que hi ha darrere d'un bonic 'fouetté en tournant' (no, no és un plat de cuina francesa, és un pas de ball) i no tant per les penúries de les ballarines que tant agrada a Hollywood.
Però no tot són reverències i 'pliés' en felicitat constant. El cert és que sí que hi ha una mica de competència. I no és un camí gens fàcil. Mentre els teus amics parlen de si estudiar enginyeria o arquitectura, tu els has d'explicar que el teu fort és "fer saltets i 'piruettes". Però elles no han tirat mai la tovallola. I proclamen amb el cap ben alt que són ballarines.
La Laura i la Marina van començar a estudiar ballet a la seva Mallorca natal, coses de la vida, una per mals d'esquena i l'altra per allò que després de la gimnàstica la mare creu que ja és hora que la nena es mogui una mica. D'allà, com qui no vol la cosa, van fer el grau professional de dansa clàssica a Palma de Mallorca. Després van arribar a Barcelona, impulsades pel corrent d'universitaris de ses Illes que arriben a la capital. Va ser a Barcelona on després de veure alguns espectacles de dansa contemporània es van sentir atretes per aquesta expressió artística on la rigidesa no té cabuda. En aquesta fascinació pel contrast de moviments i la contracció-relaxació de músculs que no van trobar en la dansa clàssica, van decidir apostar-ho tot a una i es van presentar a les proves de l'Institut del Teatre.
Atenció. Estem parlant de l'Institut del Teatre, el centre per excel·lència d'arts escèniques d'una reputació inversemblant en el món de la dansa. Les proves d'entrada a aquest centre sí que són un punt i a part en el món de la competència. El principi és clar: "S'hi presenta molta gent i n'entra poca". A partir d'aquí les males cares, enveges, el 'developpé' del del costat que et dóna un cop i et desequilibra, i aquell 'echappé' en què "ui, has relliscat, ho sento" són part del procés. Però aquestes dues mallorquines acabades d'arribars a Barcelona ho van superar. I aquí les tenim, simultaniejant el grau professional de contemporani amb el superior de coreografia, i guanyant premis que les consoliden com a grans ballarines.
Tenen grans aspiracions. Totes dues volen "provar sort en un altre país", ja sigui Londres o els Estats Units, simplement i planerament perquè el tracte respecte a aquest "gran art" està una mica més reconegut en aquests països. Això a llarg termini. Mentrestant, seguir ocupant llargues hores assajant i provant nous moviments, perquè aquest gran premi del Govern de les Balears porta cua. Els esperen quatre actuacions de dues hores cadascuna en què poden seguir demostrant que l'expressió corporal pot ser molt més emocional que qualsevol paraula.
Si hi ha res que caracteritzi l'heli, el gas noble He, és la dificultat per entrar en estat sòlid, en estat immòbil. Després de veure-les ballar, la pregunta de per què es diuen Helium resulta totalment innecessària. Per acabar, els demanem una foto. En menys de dos segons, desmunten la sala. Enretiren la taula gegant i mouen les cadires. Es descalcen. Sense necessitat de cap mena de preparació ja les tenim aquí: en acrobàtic. Es tornen a fondre en un sol cos, desordenen braços i peus. Elles dues són pur moviment. Són art.
