Al contraatac
La casa o la vida
Han hagut de passar 20 anys des que es va aprovar la directiva europea de protecció dels consumidors davant els contractes amb clàusules abusives perquè el Tribunal de Luxemburg digui el que el sentit comú dictava: que la normativa espanyola de préstecs hipotecaris i execucions -o sigui, desnonaments- deixava desprotegits els espanyols.
Vint anys, diversos governs, milions de cases comprades, milers d'hipoteques firmades per compradors de bona fe que invertien tots els estalvis de la seva vida, present i futura, en la propietat d'un pis. En 20 anys hem viscut una crisi curta i molt aguda -la del 93-, una llarga etapa de bonança econòmica i una segona crisi tan virulenta i prolongada que ha convertit en insuportable el reguitzell de persones desallotjades de les seves vivendes. I la majoria se n'ha anat emportant-se els objectes personals i un deute hipotecari que condicionarà la resta de la seva vida. I ara sabem que abans, molt abans, altres han passat en silenci, sense cap mena de focus ni atenció mediàtica, per la mateixa injustícia.
Es veu que la seguretat jurídica que argumentava el Govern per no tocar la llei fins ara -i que torna a argumentar ara per tocar-la amb cura- es referia només als grans inversors i als bancs. De la inseguretat jurídica dels consumidors ha hagut de venir a rescatar-nos-en un tribunal europeu. I ara sí, el Govern anuncia que es posa mans a l'obra per ajustar la llei urgentment als termes de la sentència.
¿On ha estat la política tot aquest temps? ¿De part de qui jugava? La política espanyola i l'europea. ¿A Brussel·les, tan llepafils amb el compliment dels seus objectius, no li cridava l'atenció que els espanyols se n'anessin al carrer amb tanta facilitat i la resta dels europeus no? Diu ara el president del Govern central, Mariano Rajoy, que la nostra llei hipotecària és molt antiga. I el president de l'Eurocambra, Martin Schulz, assegura que sempre l'havia sorprès que la nostra legislació fos tan dura. Del que diuen els bancs no els puc explicar res clar, perquè tinc versions contradictòries. Per un costat asseguren que els casos d'execució són molt pocs, que són irrellevants en quantitat, perquè sempre negocien per no haver de desnonar la gent. I per un altre adverteixen que si s'aprovés la dació en pagament, per exemple, i més si fos amb caràcter retroactiu, el sistema financer s'ensorraria. ¿En què quedem?
Regust agredolç
De tot aquest dramàtic episodi en queda un regust agredolç. Agre per tot el patiment provocat i per la decepció de comprovar que la política no hagi servit per millorar la vida de les persones en una cosa tan concreta i tan fonamental. I dolç perquè per fi una institució europea, el Tribunal de Luxemburg, permetrà recuperar l'esperança a aquelles persones que cada matí es lleven amb la incertesa de saber quant de temps podran dormir sota el mateix sostre.
