Anàlisi
"Senyor ambaixador, això ha començat"
L'ambient era fosc al sopar a la meva ambaixada a l'ONU el 19 de març del 2003. L'oferia a antics presidents iberoamericans, alguns d'ells pesos pesants, Zedillo, Cardoso, Frei, Gaviria... i, havent donat, la tarda del 17, el president Bush 48 hores a Saddam Hussein perquè deixés el poder, tots els assistents sabíem bé que el conflicte era imminent.
No ens vam acabar les postres. La meva secretària, Mitzy, em va treure per telèfon de la taula: «Senyor ambaixador, això ha començat». Eren les deu de la nit novaiorquesa i les primeres i precises bombes nord-americanes queien sobre l'aeroport de Bagdad, el Ministeri de Defensa i un edifici en què erròniament es pensava que encara hi havia Saddam.
Els meus convidats es van precipitar darrere meu a l'estança de la tele. Els comentaris eren lúgubres, sense més comprensió per a Bush. Zedillo va apuntar que allò podia ser un èxit de Bin Laden, ell i Frei semblava que s'alegressin de ja no ser al poder per no haver de passar el tràngol de dir a Bush que no el seguirien al Consell de Seguretat (sense els vots mexicà i xilè, la resolució de suport a la intervenció no sortiria), i diversos dels presidents, Cardoso, Gaviria, etcètera, van coincidir que el petroli, en contra del que es llegia a Espanya, tenia poc o res a veure amb el conflicte. (El 2002, els Estats Units, malgrat les sancions i no tenir relacions amb Bagdad, estaven comprant a l'Iraq molt més petroli que qualsevol país occidental).
Cardoso, que havia de fer davant dels seus col·legues una exposició sobre la democràcia a Iberoamèrica, em diu: «Ambaixador, no és el moment de dissertar sobre això».
No s'equivocava. Acabat el cafè, els convidats van sortir apesarats. Va començar una cascada de trucades dels nostres mitjans d'informació. Aquí era de matinada. El primer, Antonio Jiménez, des de la ràdio. Més d'un, després, volia que narrés la guerra des de Nova York, cosa que no era procedent, ni la meva missió, ni estava situat al centre de comandament. Beneïda premsa espanyola.
Aquell matí, el Consell, al qual pertanyíem, tampoc havia estat alegre. Davant l'ominosa proximitat d'una guerra, els 15 oradors volien fixar posicions per al després de. Tothom sabia que seria curta, la maquinària ianqui és imparable. Els ambaixadors del bàndol anti (França, Alemanya, Síria...) volien posar en evidència Washington i aliats. En el nostre grup, el nord-americà i l'anglès sabien que la sort està llançada i feien una feina d'amaniment. Personalment vaig recitar un discurs teòric, inapropiat, que em va enviar Madrid.
La borsa i la guerra
La guerra va durar uns 20 dies. Clinton, adversari de Bush però creient en l'existència de les armes de destrucció massiva, n'havia pronosticat cinc. Segueixo l'abismal diferència entre l'estat d'ànim entre el nostre país i els Estats Units. A Espanya, sense soldats en la guerra, un 80% està en contra de la intervenció. Als Estats Units, el 72% aprova donar-li un escarment definitiu a Saddam encara que hi haurà joves nord-americans que moriran. Continuo sorprenent-me: el 19, mentre els míssils apunten ja a l'Iraq, la Borsa de Nova York té la pujada més elevada en cinc mesos. La de París, encara que França s'oposa a la guerra, registra el dia de l'ultimàtum a Saddam la més gran de la història. Els diners no tenen color i sembla que acabar amb la incertesa és benèfic per a les butxaques.
El diumenge següent és la nit dels Oscars. La veig. Ja hi ha baixes americanes, però l'Acadèmia detesta la politització i els actors, els guionistes i els directors són disciplinats. El tema iraquià hi passa de puntetes. Almodóvar es plega discret en la cerimònia. Després, amb la premsa espanyola, seria més críticament loquaç. El que aïlladament vol fer un al·legat contra el conflicte, Michael Moore, ovacionat al recollir el premi, rep ràpidament una esbroncada quan llança la seva arenga. La nit no està per a Candelas Peñas.
Notícies relacionadesEls dies següents veuen l'avanç inexorable dels americans. L'Exèrcit iraquià era un tigre de paper, però les famoses armes no apareixen. Es comença a col·legir que, si no es troben, una part de l'operació serà «un èxit catastròfic» i tota ella, com vaig avançar per a irritació d'algun superior, serà posada en qüestió.
¿Què en deuen pensar avui els iraquians, de la intervenció? Pregunta interessant. Nosaltres, des de la distància, podem dir el mateix que Chou en Lai sobre la Revolució francesa: «És aviat per jutjar».
