idees
¿Te'n recordes de Battiato?
Molt de tant en tant, algun músic italià -i no em refereixo a Eros Ramazzoti- es fa popular a Espanya. Li va tocar a Lucio Battisti als anys 70 i a Franco Battiato als 80. Paolo Conte no ha passat mai de ser un autor de culte, distanciat de les modes, amb seguidors escassos i fidels. Ara ens hem de conformar amb Vinicio Capossela, que està molt bé, però no ha tingut un èxit comparable als de Battisti i el seu Il mio canto libero o Battiato i el seu Centro di gravità permanente. Mort el primer el 1998 i convertit el segon en un místic una mica pesat, no em va quedar més remei l'altre dia, a la FNAC, que comprar-me l'últim disc de Battiato per veure si havia recuperat la màgia dels vells temps. Vaig tenir sort: Apriti Sesamo està francament bé. I no, no conté temes tan estimulants en una primera escolta com ara Bandiera bianca o Prospettiva Nevski, però és una discreta delícia des del principi fins al final.
Com de costum, hi ha misticisme (dues cites de santa Teresa d'Àvila i una del vint-i-setè cant de La Divina Comèdia), però no resulta indigest. Probablement, perquè les cançons estan molt bé i els arranjaments són solemnes, però no pomposos. Avui, Apriti Sesamo és un disc molt estrany, dels que serveixen per asserenar l'ànima, potser perquè no conté cap referència a l'actualitat: es tracta d'una obra breu (no arriba als 40 minuts, cosa d'agrair en aquests temps de poti-potis inacabables), intemporal i fruit d'un cervell que viu més en un altre món que en aquest. Amb el temps, Battiato s'ha anat convertint en un excèntric sense influències externes que sembla voler comunicar-se amb els seus oients d'un en un.
Aquesta sensació tenia jo l'altra tarda a l'escoltar Apriti Sesamo, mentre es feia de nit al meu apartament i jo no tenia la més mínima intenció d'aixecar-me de la butaca per encendre algun llum. Quan el disc es va acabar, m'envoltava la foscor. Vaig necessitar uns minuts per tornar en mi i prémer l'interruptor de la làmpara més pròxima.
