Tribuna
Una oportunitat perduda
Un moment del ple de l’Ajuntament de Barcelona, divendres. /
Els ajuntaments constitueixen un dels tres pilars bàsics en què s'articula l'Estat al nostre país, i aquests sustenten les seves actuacions d'acord amb el principi d'autonomia local. És a dir, actuen com a governs en el ple sentit de la paraula, gestionant competències i serveis establerts en la llei però també emprenent objectius i estratègies per afavorir el desenvolupament. Barcelona ha liderat durant anys el municipalisme a Catalunya i a Espanya, demostrant com les ciutats ben governades es converteixen en factors clau de desenvolupament i justícia social.
L'última reforma constitucional va incorporar l'estabilitat pressupostària com a principi de qualsevol administració pública, i aquesta és l'excusa governamental per emprendre, ara, una reordenació completa de les corporacions locals. Tots els que hem treballat a l'Ajuntament de Barcelona coneixem la dificultat de transformar la ciutat mantenint la salut financera de la pròpia institució. Però no és acceptable que per evitar els abusos d'alguns
-l'Ajuntament de Madrid acumula la meitat del deute públic local- i controlar fèrriament la despesa pública, el Govern aposti per carregar-se la capacitat dels municipis de donar una resposta global a les necessitats dels seus ciutadans. En el cas de Barcelona és més lacerant ja que supedita el principal instrument de govern que ha tingut la ciutat, la Carta Municipal, al nou marc jurídic.
La nova reforma estableix que les administracions locals tan sols han de gestionar les competències fixades per la llei; és a dir, converteixen els governs locals en meres delegacions a càrrec d'una sèrie de serveis. Governar és molt més. ¿S'imaginen que a la ciutat de Barcelona l'ajuntament no hagués impulsat uns Jocs Olímpics o renunciés a estratègies com el 22@ o Barcelona Activa? Amputar el pols estratègic amb l'excusa que les competències impròpies han d'estar autoritzades per governs superiors és carregar-se un dels pilars de la nostra democràcia. I cal afegir la sobtada importància que la nova llei atorga a les diputacions provincials. Més enllà del caràcter jacobí d'aquestes institucions, delegar la gestió de serveis en òrgans que no són escollits per sufragi directe és un flac favor a la qualitat democràtica del nostre sistema.
Suggereixo tres idees de canvi i reordenació; en sentit contrari:
1. Els municipis d'ahir no coincideixen amb les ciutats d'avui. Les dinàmiques metropolitanes són molt més significatives que les municipals.
2. Els governs locals han de correspondre amb aquestes noves realitats urbanes i no poden recaure en administracions de segon grau
-sempre molt més opaques al control ciutadà- i han de prevaler els governs d'elecció directa. És necessari que les ciutats continuïn sent els laboratoris on es puguin pensar noves maneres de participació democràtica: llistes obertes, transparència informativa, pressupostos participatius…
3. És necessari simplificar una estructura que superposa municipis, governs metropolitans, consells comarcals i diputacions provincials. Fa falta apostar per una simplificació que reforci la potència dels governs locals i augmenti la qualitat democràtica de les seves institucions: menys administració i més govern.
No puc obviar, finalment, l'element que el Govern utilitza com a cortina de fum per tapar el verdader abast de la reforma: fixar límits als sous d'alcaldes i regidors, un assumpte sucós però que hauria de ser tractat amb tacte. Estic d'acord a establir de manera normativa els límits retributius dels representants públics, però s'haurien de donar tres condicions: que els sous públics guardin algun tipus de correlació amb l'evolució de les rendes dels ciutadans que representen; que es faci per al conjunt de l'entramat institucional i que no pugui desequilibrar-se el marc salarial mitjançant dietes o un altre tipus de retribucions en espècies, moltes vegades ocultes a la llum pública.
