Les (poques) opcions del president Mas

La suspensió de la cimera de les forces polítiques catalanes que hauria d'haver-se celebrat dissabte passat és un fidel reflex de l'estat lamentable en què està el sistema polític català en aquests moments. Des de Corvergència i Unió, amb els socialistes sempre es voldria pactar i s'acaba dient que és impossible; amb el PP sempre es voldria trencar i s'hi acaba pactant. El drama persistent de la crisi i l'asfíxia financera del Govern d'Espanya no fan sinó augmentar el desconcert provocat pel veredicte de les urnes el 25-N. El fet que el president Mas convoqués igualment el Govern per debatre la dramàtica situació de Catalunya confirma la precarietat política en què viu, lluitant al descobert per sortir de l'embolic en què està ficat, entre la respiració assistida però condicionada d'ERC i la falta d'un oxigen financer que li regateja el PP. Una equació diabòlica que tampoc pot resoldre Pere Navarro, que havia proposat la cimera avortada. Vivim temps de temperatures extremes, i l'aigua tèbia dels socialistes, per balsàmica que pogués resultar a Mas, no casa ni amb l'agenda nacional (que està en mans dels republicans) ni amb la gestió quotidiana de l'autogovern (que està en mans de Montoro).

Amb aquest panorama de gairebé col·lapse s'entén que el president hagi donat instruccions als seus consellers perquè explorin totes les vies de diàleg amb el Govern del PP. És el que reclamava Duran i el que necessita Mas-Colell. I, ben mirat, també és el que deia la resolució del PSC sobre la consulta, aprovada per una amplíssima majoria al Parlament: diàleg per poder arribar a una consulta legal. No hi creu ningú en això, però el guió ho exigeix. Aquest és probablement l'únic camí que li queda a Mas abans de posar-se a considerar una decisió política molt més dramàtica encara: convocar unes eleccions plebiscitàries, qui sap si deixant pas a un altre candidat. És la penúltima carta.