Al contraatac
Representants i representats
Quan entrego aquest article, Xipre encara forma part de la zona euro, però els seus ciutadans segueixen empresonats en el primer corralito financer de la Unió Europea. Una circumstància absolutament extraordinària que si evoluciona malament -i aquesta crisi s'ha encarregat de demostrar que els anuncis més inversemblants es van complint- perjudicarà greument els països més vulnerables. Itàlia i Espanya.
I una setmana després, tota l'explicació que hem aconseguit del president del Govern d'Espanya són unes declaracions a corre-cuita al passadís del Congrés. Ja sabem que Mariano Rajoy ha fet del silenci una estratègia, que fuig de la sobreexposició que va tenir Zapatero, que el seu caràcter no s'avé amb la declaració diària. Però no és una declaració diària el que se li demana. Aquest país viu els moments més delicats des de la transició i el mínim exigible és que qui està al capdavant, i elegit democràticament a les urnes per àmplia majoria, comparegui públicament per donar explicacions. Cada vegada que un esdeveniment repercuteixi directament en la vida de les persones que governa. Aquesta actitud és la normal i la democràtica. Comença a ser insòlit i preocupant el silenci, però més insòlit i preocupant és que el donem per bo. Encara que resulti cansat i reiteratiu, s'haurà de repetir tantes vegades com sigui necessària aquesta exigència de transparència i comunicació.
Però és que, des de Brussel·les, la possibilitat que els europeus de Nicòsia no puguin accedir als seus diners sembla no preocupar més enllà de la crisi que provoca en els mercats. Cap dirigent s'ha dirigit als xipriotes per dir-los que són dels nostres; que tots, per acció o omissió, hem comès errors els anys passats -¿o és que ningú sabia a què es dedicaven els bancs de Xipre?-; i que es faran tots els esforços necessaris per trobar una solució a la situació. Sembla senzill, ¿eh? Doncs l'únic que han escoltat fins al moment són amenaces al seu Govern i exculpacions sobre qui va prendre la decisió de penalitzar els seus estalvis.
I molt més a prop, una altra vegada a Espanya, el principal partit de l'oposició, que va fer bandera de la igualtat entre homes i dones, que va aprovar les lleis més igualitàries de la nostra història recent, ha hagut de crear un mecanisme de reforç (?) perquè mai més a algú se li acudeixi aconseguir una alcaldia recolzant-se en un assetjador sexual. ¿Què passa, que si no articulen aquest mecanisme de reforç qualsevol dia un altre socialista pot cometre el mateix error de Ponferrada?
Ajudar i ajudar-se
Molts polítics ens han fet arribar als periodistes la seva preocupació pel No ens representen, per les crítiques al sistema en un país que va recuperar les llibertats fa tan poc. També des de la Unió Europea es fan severes consideracions sobre el perill de desprestigiar les institucions comunitàries. No ens demanin ajuda, ajundin-se.
