No posi un arribista a la seva llista

Quin soroll, el que ens va arribar del Bierzo. La moció de censura a l'Ajuntament de Ponferrada ha estat una de les ensopegades polítiques més sonores dels últims anys. Són pertinents les crítiques al PSOE, responsable directe del despropòsit. Per una part, per utilitzar els vots d'un polític convicte d'assetjament sexual -en plena commemoració, a més, del Dia Internacional de la Dona-. Per l'altra, per la crisi organitzativa i de lideratge que la gestió de l'assumpte ha posat en evidència. Però, com que la política espanyola té abundància d'episodis anàlegs de tripijoc, el més interessant de l'assumpte, més enllà de la peripècia d'un partit en particular, és el que ens mostra sobre la crisi del nostre sistema de partits.

EL CAS de Ponferrada pot ser abordat com a material per a un estudi sobre com els partits produeixen lideratges polítics. Les preguntes més interessants, des d'aquest angle, són: ¿què explica que un partit maniobri per assolir el poder quan això suposa vulnerar, d'una manera explícita fins a l'obscenitat, el seu nucli de conviccions proclamades?, i ¿què ha passat perquè una de les forces centrals del nostre mapa polític proposi com a candidat a una alcaldia important algú amb una conducta que el retrata com un trànsfuga sense principis?

La resposta a les dues preguntes es troba, creiem, en el funcionament intern dels partits. Des del punt de vista organitzatiu, afirma Pannebianco, els partits distribueixen als seus afiliats dues classes d'incentius: incentius col·lectius, lligats a la identitat, el discurs i el projecte polític, i incentius selectius, que satisfan els interessos i les aspiracions de carrera dels individus. Els processos d'emergència dels lideratges polítics es nodreixen de tots dos, però, per tenir èxit, requereixen que entre ells es mantingui un equilibri adequat. El que el cas de Ponferrada i tants casos similars ens mostren és una ruptura d'aquest equilibri.

En els nostres partits, el desenvolupament dels lideratges s'ha anat desvinculant gradualment de la contribució de les persones al discurs i al projecte, i remetent-se gairebé completament a les seves habilitats per participar amb èxit en els jocs -interns i externs- de poder. Certament, el desenvolupament d'aquestes habilitats és consubstancial a la formació d'un polític, però el desequilibri entre els dos tipus d'incentius afavoreix l'aparició d'un cert tipus de dirigents: més tàctics que estrategs, més donats a mirar cap amunt que cap a fora, més operadors polítics que innovadors socials, més experts en màrqueting electoral que en anàlisi i propostes de govern, més orientats a l'statu quo que al canvi, més temorosos de l'estridència que de la mediocritat, més aptes, en definitiva, per aconseguir el poder que per fer amb el poder alguna cosa socialment valuosa.

Per això no és inaudit que elits polítiques socialitzades d'aquesta manera arribin -com a Ponferrada- a considerar la seva pretensió de poder com a exonerada de posseir una capacitat pròpia i distintiva de creació de valor públic. Al capdavall, com escrivia fa poc Eduard Jiménez, la política se'ns està convertint en l'única activitat que qualsevol pot considerar que és apta per exercir-la en tot temps i lloc; n'hi ha prou d'invocar per fer-ho una etèria «vocació de servei públic». L'habilitat de saber estar en el lloc i el moment adequats, d'escalar per les sinuositats que condueixen al poder, resulta suficient. La legitimitat del polític sembla eximida de qualsevol credencial meritocràtica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No obstant, per al funcionament de les democràcies representatives és crucial que els partits exerceixin amb eficàcia la seva funció de canalitzar les vocacions polítiques. Els partits són al mateix temps escoles de lideratge i filtres de les elits que han de poblar parlaments i governs. Seleccionar-les bé és fonamental per al sistema polític. Com explica Sartori, la democràcia, quan la contemplem en la seva dimensió vertical, ha d'aspirar a convertir-se en «poliarquia selectiva» o, en altres paraules, en una meritocràcia basada en l'elecció. El cas Ponferrada és un nou símptoma del mal exercici que evidencia el nostre sistema de partits en el compliment d'aquesta missió de seleccionar per a la societat bons líders polítics.

No s'observa a l'interior dels partits un impuls renovador que permeti mirar al futur amb més optimisme. A aquestes altures, sembla evident que l'autoregulació no restablirà els equilibris que garanteixen la seva funcionalitat institucional i, en particular, la seva capacitat per produir representants i governants de qualitat raonable. La democratització, transparència i obertura dels partits són reptes que apressen i incumbeixen a la societat en el seu conjunt.