Temps de rectificar
L'autor es pregunta per què Artur Mas ha perdut tres mesos en la recerca d'una millor entesa amb el Govern d'Espanya
El dissabte 16 de març es va produir una reunió secreta del Govern de Catalunya al Palau de Pedralbes, de la qual ens vàrem assabentar convenientment gràcies a l'exclusiva gentilment fotografiada pel conseller de la Presidència i proporcionada a 'La Vanguardia' que en va fer un titular inequívoc “Mas ordena al Govern que obri totes les vies de diàleg possibles amb Madrid”. El motiu no era altre que l'alarma sobre la crítica situació economicofinancera de la Generalitat, d'altra banda ja evidenciada per la incapacitat de presentar al Parlament els pressupostos per al 2013. D'aquesta reunió em va sortir un mot d'ordre: a negociar amb el Govern d'Espanya tot el que es pugui, particularment amb la vista posada a la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. A partir de la reunió extraordinària del Govern molts han estat els consellers que han tret la pols a antigues i no tan antigues carpetes on guardaven gelosament la documentació sobre temes pendents de resoldre amb el Govern d'Espanya. Fins i tot n'hi ha que han trobat algunes competències estatutàries a reclamar de les quals fins ara no havien badat boca.
No cal dir que estic absolutament d'acord en aquesta nova orientació política, diametralment oposada a la que es va decidir ja abans de les eleccions com a millor manera d'assolir la ruptura amb la resta d'Espanya i com a millor forma de sumar adeptes a aquesta causa, cercar el conflicte i demostrar per terra, mar i aire que “amb Espanya no hi ha res a fer”. Sempre he pensat que el millor servei a la ciutadania passa per la millor entesa possible entre administracions.
A pocs dies que es compleixin els 100 primers dies del segon govern Mas, la pregunta és òbvia: ¿per què no ho van fer des del primer moment? ¿Per què han perdut tres mesos? Pere Navarro ho havia reclamat vista la situació econòmica i el resultat de les eleccions del 25 de novembre. No van faltar veus que aconsellaven un plantejament rigorós de govern d'àmplia base. Però el president Mas va optar per un acord dit d'estabilitat parlamentària, de suport extern d'ERC. Era obvi que un acord d'aquestes característiques era manifestament insuficient i, donada la situació del país, un error. En la meva opinió també era obvi que un acord basat només en un compte enrere per fer una consulta sobiranista que conduís a un Estat propi, era un error que encara agreujava més l'anterior.
Aquests dos errors només tenien un sentit: esquivar tota responsabilitat en el pecat original d'haver convocat de forma anticipada unes eleccions, buscant una majoria extraordinària, que no sols no va obtenir, sinó que va fer retrocedir 12 escons el seu partit. “De pressa i bé, no pot ser”, diu la saviesa popular.
El balanç dels 100 primers dies del govern serà pobre i trist, i servirà per deixar més clar, si és que calia, que el govern ha perdut la brúixola i no té carta de navegació. Sembla que el govern és incapaç d'aprovar els pressupostos perquè aquests han de recollir retallades per valor d'uns 4.000 milions d'euros. Si el diàleg feliçment encetat amb el govern d'Espanya arribés a bon port, potser estaríem parlant d'una retallada de 3.000 milions d'euros. Fins i tot en aquestes condicions, ¿serà capaç el govern de presentar els pressupostos? ¿Obtindrà el suport d'ERC? Hi ha dubtes raonables al respecte.
A la vista de tot això, el president Mas reitera que vol un veritable acord de govern CiU-ERC-PSC. És un altre signe clar del fracàs de l'estratègia decidida en una habitació de l'hotel Majestic la nit del 25 de novembre. Però és molt difícil que aquest acord es produeixi perquè la condició d'ERC, que el mateix president Mas va acceptar llavors, és fer la consulta sobiranista el 2014, per la via de l'acord amb l'Estat o sense tenir-lo, emparada en la legalitat o sense empara legal. Amb els primers rumors de canvi d'aires, els i les portaveus qualificats d'ERC ja han dit que no estan disposats a avalar cap canvi de rumb, encara que l'actual sigui un rumb de col·lisió. Sembla impossible, doncs, que el PSC s'avingui a apuntalar un edifici de tant fràgils fonaments i que crec sincerament que no serveix a l'interès de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Si es posa la lluita contra la crisi en primer terme, si es busca un acord ampli a Catalunya i l'entesa amb el govern d'Espanya per atacar aquesta prioritat, i si la consulta es planteja com a resultat d'un acord emparat en la legalitat, tot és possible. Si no, no.
Notícies relacionadesQualsevol altra alternativa condueix irremissiblement a un cul de sac en el millor dels casos i a un xoc de trens en el pitjor. Ja no és moment de seguir marejant la perdiu amb les paraules. Ja no té sentit parlar de transició nacional si no s'explica amb detall quin és el destí final, el trajecte previst, les etapes, els costos i els beneficis. Cal claredat en l'estratègia i política de gran alçada i de llarga mirada. Crec que hi ha poc temps perquè el president Mas pugui rectificar i convindria que s'adonés que tant la crisi, com la pesada boira dels aromes de corrupció i espionatge, fan que la ciutadania exigeixi de forma immediata transparència, acords i, sobretot, resultats.
