Al contraatac
Canviar d'hora
Aquesta nit canviarem l'hora al rellotge. Se'ns en ha anat el primer trimestre del cinquè any de la Gran Crisi i aquí estem: amb l'atur creixent, amb la classe mitjana més empobrida, amb els estalviadors intentant distingir entre la quitació als dipòsits dels xipriotes i la quitació a les preferents dels espanyols, sense acabar de posar remei als desnonaments, amb la prima de risc nerviosa, el crèdit sense fluir, el pus de la corrupció llargament ignorada rebentant per tots els porus, sense explicacions polítiques, pedagogia ni lideratge... i sense gaires més alegries col·lectives que algun partit de futbol.
La verdadera novetat d'aquests llargs cinc anys ha estat la tímida explosió d'una ciutadania amb més por que ira però que ha trobat en la desgràcia comuna forces per oposar-se en grups petits al desastre més pròxim que tenia. El desnonament d'un veí o la pèrdua d'una part dels estalvis propis. Gent que ha sortit al carrer simplement a dir que això és una indecència, una injustícia, i que ningú els parli de demagògia mentre s'assabenten pels mitjans sobre quants diners s'emporta el dimitit conseller delegat d'Iberia -més d'un milió d'euros de retir després de quatre anys de servei- o que la presidenta de Navarra argumenta que cobrar gairebé 6.000 euros al dia en dietes de la caixa d'estalvis abans era «normal». Tot això passa davant els nostres ulls sense que ningú sembli fer-ne justificant de recepció. Sense que els que perden la casa com a deutors de bona fe o els que s'han quedat sense una part dels seus estalvis hagin rebut una explicació clara i concreta de per què ha tingut lloc aquesta hecatombe en les seves vides i quines mesures s'han pres perquè els que els van ajudar a caure al precipici paguin.
La resposta a l''escrache'
I després se sorprenen que les protestes pugin de to i ens sobresaltem per les concentracions davant els domicilis de polítics. És preocupant, sí. Però potser hauríem de reflexionar sobre per què el malestar social busca aquestes vies d'expressió i no unes altres en una democràcia. Evidentment, que l'única resposta política sigui que el Ministeri de l'Interior enviarà la policia a combatre els escraches és una altra mostra de ceguesa.
En el seu assaig Todo lo que era sólido, Antonio Muñoz Molina descriu la borratxera de bancs i caixes campions, cases de luxe, cotxes d'alta gamma, viatges caríssims, grues, grues, grues, grans esdeveniments, expropiacions de terrenys, avassallament del litoral, canapès i inauguracions que es van viure a Espanya durant els anys immediatament anteriors a l'esclat de la crisi. I s'interroga, com hauríem d'interrogar-nos tots: «¿Com és que el soroll no ens atordia? ¿Què vèiem, en què estàvem pensant? Si el meu ofici és mirar el món per poder explicar-lo, ¿com és que no em vaig fixar en el que passava, en el que tenia davant dels ulls, el que es publicava al diari que jo comprava...?».
Haurem de preguntar-nos si ara, cinc anys després, ens està eixordant prou el desconcert, la indignació, la inseguretat i la ràbia que es perceben en tants espanyols. No sigui que un dia ens reprotxem no haver-ho vist a temps.
