La qualitat de la democràcia
La política del cargol
Els partits no poden seguir aplicant la fórmula de fer pinya davant els casos de corrupció en el seu si
No hi ha cap altra prioritat en aquests moments que sobreviure a l'actual crisi econòmica. Com es pugui, i malgrat l'orfandat que els ciutadans senten davant una classe política desorientada i incapaç de resoldre els seus problemes. Aquesta terrible plaga de principis del segle XXI, una espècie de quarta guerra mundial sense bales, com ja ha estat definida, fa emergir danys col·laterals molt preocupants: l'enfuriment i la indignació dels ciutadans contra els seus regidors polítics. Per dir-ho sense embuts, aquest país ha passat en a penes 40 anys -ni un sospir en l'esdevenir de la història- de manifestar-se al carrer a favor de la legalització dels partits i, per tant, de demanar el protagonisme lògic dels polítics en el funcionament de la democràcia, a expressar un rebuig gairebé sense contemplacions per ells. De la il·lusió, a la decepció; de l'esperança, al desencant. Fins i tot a l'animadversió i l'hostilitat.
No són pocs els dirigents dels principals partits, el PP i el PSOE, que reconeixen que ja tenen por quan es troben al carrer i van a espais públics, perquè són increpats cridant o senten comentaris feridors en veu baixa o, sobretot, perceben mirades «assassines». Fins i tot, l'exterior dels seus propis domicilis s'ha convertit en escenari de protestes ciutadanes.
El perquè s'ha arribat a aquesta situació inèdita és comprensible. Els ciutadans, enmig de la tempesta de la crisi, estan farts tant de comportaments indecents de persones que haurien de ser exemplars com d'una galopant corrupció que no sembla tenir fi, i han incrementat exponencialment la seva indignació contra els polítics sense cap mena de distinció.
¿És justa aquesta generalització? No. El cert és que l'estrèpit de la immoralitat l'ocasionen la menor part, aquells que arriben a la política per servir-se'n i enriquir-se il·lícitament. La majoria, més silenciosa, està formada per polítics honrats que tenen clara la seva dimensió de servei públic i que han estat contaminats en la seva imatge per una minoria en aquesta visió tan negativa i perjudicial de la classe política com privilegiada i corrupta.
Però les coses, en moltes ocasions i encara que sigui injust, són com sembla que són i no com realment són. I aquesta pèrdua de credibilitat dels polítics n'és una. Llàstima que s'estengui aquesta cèlebre i desmesurada frase del grec Heròdot, 500 anys abans de Crist: «Doneu tot el poder a l'home més virtuós que existeixi i aviat el veureu canviar».
Els polítics ja van assumint aquesta generalització tan despectiva envers ells i s'han d'esmenar. Pel bé del binomi indissoluble democràcia-polítics han de prendre ja, sense cap mena de dilació i per si mateixos, mesures correctores i eficaces que minimitzin els danys i serveixin de tallafoc quan salti la primera espurna de corrupció. S'han de procurar la seva pròpia medicina. Fins ara s'han limitat a tallar una hemorràgia massiva amb simples tiretes.
Els partits han de seguir fent molta autocrítica i reconèixer, per no tornar a caure en l'error, que davant un cas de corrupció que els toca apliquen instintivament l'estratègia del cargol. És a dir, quan es veuen asset-
jats per acusacions de suborn, prevaricació, malversació, saqueig, etcètera, etcètera, contra dirigents de la seva ventrada, la seva reacció inicial, encara que posteriorment rectifiquin obligats per les evidències, és refugiar-se a la seva closca, negar-ho tot i fer pinya amb l'assenyalat o assenyalats. N'hi ha prou d'anar a les hemeroteques recents per comprovar aquesta estratègia del cargol en casos com els ERO d'Andalusia, Gürtel, Bárcenas, Fabra, Campió, les ITV de Catalunya o la màfia russa a Lloret de Mar, entre molts altres.
De personatges corruptes se'n poden infiltrar en qualsevol partit. I no ens salvarem mai d'aquesta gangrena social. Però sí que es poden exigir als partits actuacions més actives i contundents al primer símptoma. Per això és decebedor que en qüestions que depenen exclusivament d'ells mateixos i no de bruts comportaments personals no s'estableixi el màxim rigor per tapar qualsevol escletxa per la qual es coli la corrupció. ¿Com és possible, per exemple, que enmig del seu desprestigi els partits segueixin discutint, amb una verborrea fatigosa com si especulessin sobre el sexe dels àngels, en quin moment d'un procés d'imputació judicial ha de dimitir un polític, o no posar límit a les llacunes-trampa que comporten les successives reformes de la llei de finançament dels partits?
Els polítics haurien d'estar convençuts a aquestes altures que ja no n'hi ha prou de predicar sense donar blat si volen reparar el seu desprestigi. Perquè, compte, el final dels polítics per la seva pròpia descomposició bé podria ser el final del sistema. I en el seu pecat per deixadesa porten la penitència d'aquesta responsabilitat. Malgrat la més que comprensible irritació ciutadana, la democràcia, amb una classe política exemplaritzant, és i seguirà sent el millor i únic sistema de convivència i l'instrument més eficaç perquè es persegueixi i es castigui els corruptes.
