L'ESTRATÈGIA DEL PARTIT POPULAR
L'acovardiment com a política de govern
"El PP té la missió de transformar profundament la societat espanyola mitjançant una cirurgia de ferro i per fer-ho necessita exercir l'acovardiment i la desmoralització dels ciutadans"
Soraya Saenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern, durant la roda de premsa posterior al Consell de Ministres d’avui. /
Fa dies que em pregunto per la raó del mal humor, l'adustesa, l'actitud permanent d'irritació per part dels membres delGovernd'Espanya. Des que el Partit Popular va arribar al poder, l'espectacle que donen els seus dirigents polítics és com a mínim insòlit en una democràcia parlamentària normal. La vicepresidentaSáenz de Santamaríarenya el personal com si fos la senyoretaRottenmeier cada vegada que parla per televisió; el ministreMontoro utilitza un to de 'pijo' cregut per donar forma al que ell creu que és un accent irònic i que no és més que menyspreu vulgar;Cospedal sembla estar permanentment disposada a demanar al seu interlocutor que surti amb ella al carrer per passar comptes, i ara la delegada del Govern a Madrid,Cifuentes, va i diu que els ciutadans desesperats per les mesures antisocials que els seus implementen són proetarres. De la delegada del Govern a Catalunya només puc dir que només de veure-la se m'apareix, rediviva, la Sección Femenina sencera amb la seva actitud de renyar iradament les senyoretes díscoles.
Un havia arribat a pensar que la bronca constant era una estratègia política apresa als 'think tanks' de ladreta reaccionària nord-americana i que s'aturaria així que aquesta força política hagués aconseguit el seu objectiu. Però no, fins i tot amb una oposició desballestada, encarnada per unPSOE que viu sense viure en ell, la bronca es dirigeix ara en sentit invers, del Govern a l'oposició, sense que aquests embats tinguin sentit ni utilitat política: li agafen afició a aquesta aspror, a l'"i tu més" i a una forma de tracte públic en els assumptes públics que s'acosta a la mala educació quan no la supera plenament.
Fins fa poc jo no comprenia aquest comportament. Vaig intentar explicar-me'l atribuint-lo als antecedents de la dreta espanyola al Govern: el franquisme, l'autoritarisme com a actitud davant la vida, la bronca falangista com a manera d'aconseguir coses, perquè la dreta espanyola és l'única dreta de l'Europa democràtica que no ha trencat explícitament i declaradament amb el feixisme. Un comprova que en cada ocasió que se'ls ofereix o tenen per dir sense embuts que el règim deFranco va ser una aberració i que ells i el seu partit, com a demòcrates, són contraris al feixisme, es regiren una vegada i una altra reacis a fer una afirmació que qualsevol dirigent de qualsevol dreta alemanya, francesa, anglesa o italiana (excepteBerlusconi) fa sempre amb tota normalitat. La dreta espanyola no és liberal, en suma. Però això no és suficient perquè jo em pugui explicar aquest motiu que em fa reflexionar.
Per descomptat, els esmentats antecedents pesen en les actituds de les persones, i cadascú és fill de la seva ascendència. Però se suposa que els polítics liberals són, o haurien de ser, pragmàtics ocupats a fer que passin coses, a aconseguir èxits i a gestionar situacions concretes. Per tant, les seves conductes, en bona lògica, haurien de respondre a aquest sentit pràctic. Llavors no s'explica la persistència en aquest combat continu contra tot i contra tothom que caracteritza els governants i els dirigents del PP, quan no només han aconseguit el poder sinó que s'han beneficiat de la derrota del terrorisme etarra que va aconseguirZapatero, han vist com les forces polítiques basques han entrat en un nou cicle en què la reclamació de la independència sembla una cosa de la qual tothom es desentén i com el PSOE no només és incapaç d'exercir el paper d'oposició rigorosa sinó que ja té prou feina a evitar que la seva organització pateixi un procés d'aigualiment. ¿Per què la bronca, si ningú amenaça el teu poder? ¿Potser no se suposa que els polítics han d'intentar aparèixer atractius als ciutadans per poder ser votats per aquests? ¿Quina mena de partit democràtic és el PP que sembla voler allunyar els votants de centre, de les capes mitjanes, que són els que decideixen les majories parlamentàries?
I és en aquest punt quan se m'encén la bombeta. El PP no està interessat a atraure votants moderats. Llavors, ¿com pretén guanyar eleccions? Com ho ha fet fins ara: expulsant els votants moderats de l'interès per la política i de l'acció electoral mitjançant una combinació de fastigueig, indignació, desànim i por.
Doncs hi ha una altra manera de guanyar eleccions, i és reduir el nombre dels votants fomentant l'abstenció per quedar-se amb el concurs dels fidels. Les polítiques bronquistes de la dreta desmoralitzen els ciutadans moderats --diria fins i tot que els ben educats-- i assimilen la política als xous de la televisió en què la gent s'ofèn o ridiculitza i les tertúlies en què es crida, es menteix i s'amenaça. La resta ho fa l'ànima castissa del poble senzill, que s'impressiona amb els xulos perquè els considera audaços i desconfia de la intel·ligència penetrant perquè la considera elitista: en moltes coses, aquest país encara està en l'època deFerran VII.L'anticatalanisme com a bàlsam deFierabrás per a qualsevol emergència fa la resta.
No es tracta, no obstant, únicament d'expulsar de la política la majoria de la gent, sinó d'una cosa encara pitjor. El projecte del PP no passa per haver aconseguit governar i a continuació gestionar una crisi econòmica o el que dimonis sigui el que vivim. El PP té la missió de transformar profundament la societat espanyola mitjançant una cirurgia de ferro i per fer-ho necessita exercir l'acovardiment de la ciutadania com a política de govern.
Per tirar endavant aquesta política no n'hi ha prou de desmantellar l'Estat del benestar, privatitzar tots els serveis possibles i sotmetre qualsevol mesura al benefici del poder financer. S'ha de fer provocant al mateix temps una profunda desmoralització en la societat. En el doble sentit de la paraula: fent-li creure que no és possible fer cap altra cosa, que no és possible una alternativa i que s'ha de conservar ni que sigui unes engrunes del que es té, i a més, provocant la transformació de l'ànim de la gent encaminant-lo cap a un estat de malestar constant, inquietud, bronca, irritació. L'adustesa malcarada governamental és un projecte polític en si mateix.
Llavors apareix una altra qüestió a la qual no veig que ningú es refereixi. El verdader paper que la ràbia i el mal humor juguen en aquesta situació. I llavors reflexiono sobre un error o insuficiència fonamental de l'esquerra política i social: una comprensió equivocada del paper de la psicologia en política, una confusió entre l'estat d'ànim crític i disconforme que condueix a la lluita pel canvi social i l'aïrat i indignat que aparentment representa rebel·lia però que objectivament no produeix cap transformació política.
El PP, amb la seva política d'acovardiment, és capaç de carregar qualsevolprotesta que se li presenti. Ja ha deglutit duesvagues generals com si res. El moviment15-Mno li ha fet ni una esgarrinxada, i quan un 'spin off' d'aquest moviment ha ajustat el seu angle de tir, com laPAH, n'ha tingut prou de recórrer a un argument gastat de la seva política de bronca aplicada aEuskadi: assimilar-los amb terroristes.
És absurd i ningú pot donar crèdit a aquesta bestiesa, però és sobre bestieses com aquesta que el PP governa. (En realitat, el PP està agraïdíssim a l''escrache', a la indignació perUrdangarin, a l'amiga delRei i a tot el que es belluga perquè això distreu l'atenció del que realment importa, que no se'l vinculi a una descomunal trama de finançament il·legal).
El que aquest periodista veu, i puc estar equivocat, és que la indignació ciutadana no ha provocat un sol canvi polític progressista a Espanya, perquè el PP posseeix una vacuna de moment molt eficaç. La proposta indignada deHessel és vàlida per als governants de la dreta liberal que conserven la vergonya però no en el nostre cas. La indignació representa, afortunadament, l'ingrés delsjoves en la preocupació política i un posicionament ètic molt lloable. Però l'estat d'ànim actual d'indignació i ràbia generalitzada no fa canviar ni un mil·límetre la situació. Per això fa falta política, política organitzada, política representativa, política parlamentària, accions que produeixin modificacions d'estatus polítics i jurídics allà on s'han de produir. No s'entreveu a l'horitzó que això hagi de passsar, i siIzquierda Unida creu que ara hi ha una alternativa és que han perdut el sentit de la realitat. Ni tan sols un 'sorpasso' al PSOE ho suscitaria, ja que la bronca i la seva àmplia gamma de recursos s'empassa això i molt més, les acusacions a la PAH i l'inici del desprestigi d'Ada Colau(ja l'acusen de beneficiar-se de subvencions) són només un avís a navegants del que aquesta gent és capaç.
El paper de l'esquerra ha de sermoralitzar el país. Mostrar i demostrar que és possible acabar amb aquesta situació per mitjà de l'acció política organitzada. I per mitjà d'un model de mobilització que s'ha de desmarcar de plantejaments ja superats pels fets. No es tracta només "d'indignar-se i lluitar", sinó de rescatar les persones del clima de desànim i de la ràbia que els porta a coure's en la seva pròpia salsa. Al poder financer li importa un rave si estem gaire indignats o quants puguem estar-ho. L'inquieta que la gent organitzada políticament pugui provocar canvis polítics i jurídics.
Notícies relacionadesElmenyspreu de la política per la gent enfadada és un regal per als interessats en la destrucció de la nostra societat per entregar-la inerme al poder dels diners. La lluita és democràtica, és per la democràcia, pel respecte a les llibertats i a la sobirania del ciutadà. S'ha d'inventar una forma de lluita democràtica que superi la indignació per, fredament, elegir objectius i estratègies que produeixin canvis. Perquè la ràbia no ha produït cap canvi. I el poble senzill, indignat i ple de raó, sol i enfadat, sense les capes mitjanes moderades que produeixen canvis en la política, pot caminar decididament i indignadament cap a la derrota final.
