Junqueras, l'extraordinari home normal

La sensació de reiteració tediosa fa cada dia una mica més inútil l'esforç d'apropar la mirada al que es diu que passa al bassal de la política catalana. La quantitat de tinta que ha fet vessar l'entrevista queRajoyiMasvan mantenir fa uns dies, és una metàfora més de l'estadi estratosfèric on resideix el club de diputats, periodistes i tertulians. Els detalls formals són els que adquireixen importància: saber siHoms oSorayavan mentir; quant feia que ho sabien quan deien que no sabien ni si hi hauria reunió i, sobretot, si el líder d'Esquerra s'ho ha pres com una infidelitat que perdonarà aMaso li farà pagar a la primera ocasió per, d'aquesta manera, pujar un graó més en l'espiral del despropòsit... El circ polític necessita aquesta morbosa col·lecció de detalls instrumentals per omplir hores i més hores de sorollós adotzenament.

I enmig d'aquest Cafarnaüm apareix, impertèrrit,Oriol Junqueras: l'extraordinari home normal que vol la independència. Com un prestidigitador, ha aconseguit que tothom accepti amb naturalitat que ERC nedi -cap a la consulta- i guardi la roba -negant-se a entrar en el Govern-. Esquerra no vol governar una comunitat autònoma en l'agonia; vol governar un nou Estat d'Europa nou de trinca. I com que el camí per arribar-hi passa per la independènciaJunquerasiMarta Rovirano se surten del guió: tots els camins porten al dret a decidir i si es pot fer drecera, millor. En l'entrevista de diumenge a EL PERIÓDICO,Junqueras diu, fins a cinc cops, que el que cal és posar «el futur de Catalunya en mans dels catalans». És la lletra que correspon a la melodia coral de la manifestació de l'11-S. Molts l'acusen de seguir instal·lat en aquella tarda de somni i cada dia més lluny de la realitat. PeròJunqueras sap que, pel camí de sempre, no s'arribarà on ell vol anar.