Sobre la destrucció de la democràcia

L'article que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines amb el títol deLa deriva nazi del Partit Popularm'ha valgut tota mena d'insults, sense cap més justificació que la de censurar la utilització de l'adjectiunazi. Tenia altres dos títols com a alternativa:La deriva autoritària del PP iLa Gleichschaltung del P P; però el primer resultava feble, perquè l'autoritarisme forma part de l'ADN del partit, i el segon hauria passat per alt a la majoria dels que no tenen prou coneixement de la història del nazisme i de la complexitat real del seu entramat polític.

La veritat és que em penedeixo d'haver adoptat finalment la primera opció, no per estalviar-me els insults, sinó perquè ha donat lloc a la reducció del que vaig voler dir a un atac al Partit Popular, quan el que m'importava era cridar l'atenció sobre una deriva realment greu de la nostra política, a la qual el Partit Socialista no és completament aliè (no he vist que s'hagi pronunciat obertament a favor de la derogació de la reforma laboral, que és una de les peces essencials d'aquest desarmament democràtic).

La indefensió dels treballadors davant l'acomiadament o la reducció del salari, i l'asfíxia de l'estat autonòmic, entre altres mesures semblants, es completaran, pel que sembla, amb una «racionalització de l'administració» encaminada a buidar-la de contingut polític i reduir-la a funcions administratives (a la mera prestació d'uns serveis prèviament fixats pel Govern central). A això s'afegeix la supressió de salari a la majoria dels regidors, que reservarà lògicament l'activitat municipal als que se la poden pagar (o la poden utilitzar per beneficiar-se d'altres maneres).

La meva tasca com a historiador m'ha ensenyat que a la base de tota democràcia hi ha hagut sempre la capacitat dels ciutadans per intervenir des dels nivells més elementals, més pròxims a les seves vides, en l'organització de la societat, i que no hi ha estats democràtics sense una vigorosa participació dels homes i les dones del poble comú. Tallar-los aquest accés a la política, i limitar-lo al dret a votar cada quatre anys les llistes tancades de dos partits dominants, solament pot conduir a la consolidació d'una política autoritària i a fer que l'expressió del desacord col·lectiu es traslladi al carrer, com de fet està passant ara mateix.

L'Espanya liberal no va dubtar a situar el Congrés, el lloc de reunió dels diputats, al cor de Madrid, sabent que estava protegit pel respecte que els ciutadans sentien pels seus representants. Mai en la història d'Espanya s'havia vist que hagués de funcionar en una zona protegida, defensat per les forces de la policia de les ires d'unes masses populars que cada dia augmenten en nombre, agressivitat i consciència. Fa malament la senyoraCospedalal pensar que són els partits de l'oposició els que encoratgen aquesta escalada de la protesta, perquè ni tenen la capacitat de convocatòria necessària per aconseguir-ho ni ells mateixos estan al marge d'aquesta desafecció que senten els ciutadans pels que afirmen representar-los.

La multiplicació de les protestes procedeix, simplement, de la multiplicació dels greuges: els desnonaments que no cessen, l'atur que no para de créixer, el retrocés de les prestacions sanitàries, l'abandonament de l'educació pública, la falta de recursos per a la formació d'investigadors¿ El conjunt d'aquestes i moltes altres protestes està prenent cada dia més el caràcter d'un contraprograma de política per oposar-lo al del Govern.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I SEGUIRAN. El senyorLuis de Guindos, que sembla una de les veus més sensates del Govern, diu que ens hem salvat del contagi de Xipre. Em sembla, al contrari, que va ser Espanya qui va iniciar el camí, amb el desmantellament programat (des de fora) del seu sistema financer. La diferència és que a Xipre pagaran la factura les grans fortunes, mentre que aquí n'han pagat una part gens menyspreable els modestos titulars de participacions i accions, enganyats perquè entreguessin uns estalvis de què han estat desposseïts. Espereu-vos i veureu la seva reacció quan acabin de fer els comptes i s'assabentin del que els queda efectivament, en diners comptants. Espereu-vos i veureu, per exemple, la reacció dels ciutadans de Mataró, on sembla que el problema afecta un 12% de la població, quan sàpiguen quan valen de veritat les accions de Bankia en què s'han transformat els seus estalvis.

ALS que s'han dedicat a insultar-me per advertir dels riscos de l'actual desballestament de la democràcia a Espanya només els haig de dir que únicament haurem d'esperar uns quants mesos per veure com evolucionen les coses: el carrer ens donarà la raó als uns o als altres.