El model universitari sí que importa

És paradoxal que sectors significatius de Catalunya, tan fecunda i eficient amb la seva tradició de projectes d'iniciativa social, girin cua oblidant o ignorant les universitatsnon profit (sense lucre). Quan la crisi ha qüestionat reiteradament els models de serveis, especialment els entorns assistencial, sanitari i educatiu, sembla que només tinguem un paradigma. En efecte, cal exigir una bona universitat com a «servei públic», és a dir, servidora dels nostres joves i de la societat des de la clàssica triple missió (docència, recerca i transferència), però no es pot constrènyer o confondre servei públic amb titularitat pública i finançament públic.

El desPLEGAment de la legislació ha permès disposar d'universitats públiques, privades i, també, universitats d'iniciativa social sense ànim de lucre (que també són privades). Aquestes darreres comparteixen amb la resta el context de crisi generalitzada i la missió de la institució universitària però no en canvi els mateixos principis ni la seva visió. I no reben diners públics per a la docència. Tant el sistema universitari espanyol com el català tenen tres greus problemes i sembla existir un profund entossudiment, ceguesa i falta de voluntat que dificultarà molt la seva evolució.

El primer problema és la pròpia situació de la universitat pública. En un informe recent i per enèsima vegada s'ha fet palès que malgrat reconèixer un enorme progrés del sistema universitari caldrà una reforma molt profunda d'aquestes universitats més enllà del tema del finançament.

La segona dificultat és la poca eficiència, claredat i coherència econòmica del sistema. Els informes presentats per l'Observatori del Sistema Universitari¿Quant paga l'estudiant? expliciten que a Catalunya, des del 2001, els estudis de 1r i 2n cicle es van encarir entre un 84% i 103% sobre l'IPC. Amb motiu de la implantació de Bolonya (2008) s'han apujat entre un 71% i un 76% sobre l'IPC i, aquest curs, s'ha registrat un augment del 67%.

Sens dubte, no podem combregar amb aquesta política universitària però en vista dels enormes dèficits que registren moltes universitats públiques catalanes és evident que el problema és de model. La despesa mitjana per estudiant universitari a Espanya és d'uns 10.000 euros per curs, amb significatives diferències segons la tipologia d'estudis i segons les comunitats. Però cal saber que no existeix una comptabilitat analítica que permeti estimar el cost dels estudis en el sistema públic de forma objectiva, i que a Catalunya el càlcul global de la contribució de l'estudiant al finançament de la docència era del 20% el curs 2011-2012, tot i que la Generalitat va estimar que l'alumne pagava prop d'un 15%.

El sistema universitari català integra 12 universitats però el paràmetre públic queda cada cop més tergiversat perquè tenim una universitat -dita- pública amb finançament de diverses administracions i una -classificada com a privada- amb finançament públic. Les retallades, a més, han provocat que des de la universitat pública es cerquin fons privats. I per adobar més la inconsistència del sistema, davant la raonable contenció proposada per l'Administració en no iniciar nous graus, s'esdevé el fenomen de la integració de centres privats adscrits amb l'augment de nous graus sota la tutela, el reconeixement i el benefici de la universitat pública. ¿Credibilitat del ­model? ¿Lleialtat o deslleialtat pública?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El tercer problema és la incapacitat de reconèixer que el model d'iniciativa social és de futur i que en un context de crisi suposa molt més que un bon exemple; no pretén emular la pública perquè parteix de diferents opcions. Aquest element diferencial permet, per exemple, una gran qualitat docent basada en la innovació metodològica, la formació centrada en la persona i en els valors, la no dilació en el temps dels estudis universitaris, el foment de l'emprenedoria i la proximitat al món professional. A més, la seva economia -sense afany de lucre- es fonamenta en la sostenibilitat i la transparència descrites des del pressupost.

Si davant l'educació universitària s'escau que el país no parli en concepte de «despesa» sinó d'«inversió», aquest alt i digne sentit també ha de ser reconegut per a totes les institucions sense ànim de lucre i per a tots aquells universitaris que consideren oportú un esforç econòmic. I això no mereix ni el silenci ni el menysteniment sinó el suport de tothom. En la reclamada i esperada transformació de la universitat, determinat model universitari no pot pretendre posar el vi nou en un bot vell, ni ser motor d'un nou paradigma quan s'ofega. Un món diferent, un viure diferent i, per tant, una universitat diferent.